Cultura

L’alquimista de l’escultura

Ca l’Arenas de Mataró uneix en una exposició l’obra personal de Pere Casanovas i les seves col·laboracions amb els grans artistes contemporanis

Icones com ‘Núvol i cadira’, de Tàpies, i ‘David i Goliat’, de Llena, van ser fetes al seu taller
Mai ha deixat de treballar les seves pròpies peces, per bé que molt secretament

“Vostè em comprèn.” Pablo Palazuelo no havia gosat mai fer escultura fins que va conèixer Pere Casanovas i es va adonar que era l’únic que podia materialitzar les seves idees. Si no hagués estat per les reticències de la seva galerista, hauria signat les obres amb la doble autoria. Normal, perquè pràcticament tota la seva producció escultòrica, gestada en tres dècades, va sortir del taller que Casanovas va obrir a Mataró el 1974 per ajudar-lo a ell i a tantíssims més creadors a convertir en peces tridimensionals el que projectaven en dibuixos o maquetes bàsiques. “Tots els grans noms de l’escultura catalana contemporània hi han passat”, remarca Manel Guerrero, el comissari de l’exposició Pere Casanovas, escultor i col·laborador d’artistes, que presenta el centre d’art Ca l’Arenas del Museu de Mataró (fins al 31 d’octubre).

Casanovas, nascut el 1943 a Sant Miquel de Campmajor, a tocar de Banyoles, però mataroní des dels 14 anys, és avui un home amb salut de ferro, precisament el material al qual ha fet fer el que li ha donat la gana per complir els desitjos dels seus clients. “Amics”, en diu, estalviant-se les excepcions, que hi són. A Josep Guinovart el tenia per molt més, “un pare” que el va retenir durant dos anys al seu propi taller de Castelldefels. “Vivíem junts!” La seva família, dona i fill, s’havien de desplaçar de Mataró per veure’l. “En Guino era únic: treballava divuit hores diàries. Vaig acabar esgotat.”

“Però també era molt generós”, i una de les proves és l’obra que li va regalar, inèdita, que ara llueix a Ca l’Arenas a prop d’altres models de peces que sí que reconeixeran els visitants perquè són icòniques. Com Núvol i cadira, que corona la Fundació Antoni Tàpies. “Ens vam entendre bé amb Tàpies. Era un humanista.” O com David i Goliat, d’Antoni Llena, que el temporal Glòria va tombar. Just ara ell i els seus ajudants l’estan restaurant. “La reforçarem. D’aquí a un parell de mesos tornarà a estar aixecada.”

Casanovas també ha volgut que Joan Brossa fos present a la mostra per recordar els vells temps en què li va editar clandestinament, el 1971, 800 exemplars del llibre Des d’un got d’aigua fins al petroli, per recollir fons per al PSUC, del qual era militant. Al costat del poeta de combat s’hi ha col·locat una bellíssima obra de Moisès Villèlia. Ell i Guinovart són els primers artistes als quals va auxiliar. Amb els anys la llista s’aniria engreixant tot incorporant les noves generacions de talents de l’art català, com Frederic Amat, Perejaume i Sergi Aguilar, i també figures internacionals, com Rebecca Horn i Jana Sterbak. I un Jaume Plensa quan començava a tastar la glòria. “Li vaig fer les vuit primeres escultures de personatges de lletres.” A partir d’aquí, cadascú va fer el seu camí.

Els egos dels artistes són forts, però Casanovas, el seu còmplice (“Vols això? T’ho faré!), prefereix no entrar en matèria. Ja ho va fer per al llibre que li va escriure el periodista Manuel Cuyàs, Pere Casanovas, l’escultor dels altres (Enciclopèdia Catalana), i tots plegats en van sortir escaldats perquè els artistes “es van enfadar molt”. Cuyàs va morir sense haver-lo pogut presentar, per culpa de la pandèmia. “Els bons artistes acostumen a ser també bones persones”, es limita a dir Casanovas per trampejar les polèmiques. Però sí que torna a recordar el cas d’honestedat màxima de Palazuelo, del tot conscient que el procés de creació havia estat compartit. Sempre ho és. “Altres no m’han ni mencionat en els catàlegs.”

“Sense la seva aportació, moltes d’aquestes obres tan emblemàtiques no existirien. O sí, però no amb un resultat que superava les expectatives dels autors”, subratlla Guerrero. I això, hi afegeix, perquè “l’alquimista Casanovas també és artista”. Un artista en gran part secret. I Ca l’Arenas el descobreix integralment. Des dels seus inicis com a pintor, a principi dels setanta, per bé que l’obra més antiga de l’exposició és del 1969: una peça feta amb cera, arpillera i un roc. Es van exhibir a l’època, però des de llavors, mai més. Per què va abandonar la pintura? “Perquè n’hi havia que ho feien molt millor que jo.”

El salt a l’escultura, a la seva escultura en paral·lel a la que feia per als altres, li va donar més satisfaccions, tot i que íntimes. “Les tenia amagades i bé que vaig fer, perquè alguns dels que les van veure em van copiar.” No va ser fins al 1997 que les va presentar públicament per primer cop, però a Itàlia. I després a França. “Al meu país els galeristes em van dir que les dues coses alhora no podien ser, que o treballava per a mi o per als altres.”

Els darrers temps la cosa s’ha anat corregint, amb algunes mostres que li han organitzat al seu Maresme, però el primer cop que llueixen en una retrospectiva àmplia de la seva trajectòria és ara a Mataró. I de tal manera que “se’ns revela un gran escultor amb uns acabats impecables com els que cercaven els artistes que venien al seu taller”, sosté el comissari. L’obra personal de Casanovas parteix d’un joc amb un cub que acaba reproduint formes esfèriques en què el buit és una absència present.

En contraposició a les monumentals escultures que ha creat per a la il·lustre clientela, les seves són de petit format. “A mi el que m’agrada és l’escultura que es pot abraçar.” Tota una paradoxa. N’hauria pogut tenir una, en gran a l’espai públic, si hagués prosperat l’encàrrec que li va fer el centre comercial La Maquinista. Va proposar un preciós cor dinàmic. “Al final van preferir fer un parc infantil”, rebla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tània Juste guanya el 54è premi Prudenci Bertrana de novel·la amb ’Amor a l’art’

girona

Julio Manrique retrata un viatge migratori “prenyat d’humanisme” a ‘Carrer Robadors’

Barcelona

Valls rep el Crexells

barcelona

Itineraris culturals de Girona, en una app

Girona
Joan Dausà
Cantant i músic

“És un disc èpic i lluminós”

L’Escala (Baix Empordà)
La crònica

La força de la música

Doble Alícia per a Sílvia

barcelona

Figura essencial del cinema mut

Barcelona
ENRIC HERCE
Novel·lista

“No viure de la literatura em dona llibertat creativa”

barcelona