Trapezi salta l’Atlàntic

Amb la satisfacció d’haver espremut al màxim totes les possibilitats que oferia aquest retorn al festival presencial. Així celebraven ahir el balanç de la 25a edició, que s’ha pogut dur a terme integrant cada canvi de mesures del Procicat. Per exemple, dos dies abans de l’arrencada van haver d’avançar les sessions del cabaret una hora per poder garantir que acabaven abans de les onze de la nit. Això va fer que molts espectacles s’encavalquessin en el que solia ser el final de festa i punt de trobada de cada jornada del Trapezi. Per a l’any vinent, tenen en perspectiva obrir un focus a Amèrica, a través de Tohu, del Quebec, embrió de bona part del circ contemporani al continent americà, i que podria possibilitar oportunitats per a gires internacionals. “Hem obert el mapa”, celebrava ahir Leandro Mendoza, director artístic.

“S’ha fet tot el que ha estat possible”, conclou Mendoza. A partir de demà, ja prepara la seva darrera edició com a director, que li permet tancar el cicle. I, en la mesura que es pugui, vol garantir un relleu molt més racional que el seu –va tenir només tres mesos per muntar el seu primer Trapezi, lamenta–. Han evitat aglomeracions espaiant les funcions en el temps –van començar dimecres– i també allunyant-les del nucli històric. Enguany s’ha optat per fer incompatibles moltes funcions per evitar les habituals corrues de programadors i de públic anant d’un espectacle a un altre, i així hi havia més possibilitats que tothom pogués disfrutar del circ.

La llotja professional ha congregat 239 programadors, 89 dels quals de manera virtual. Els altres han anat passant pel Trapezi, però en dies diferents. No hi ha hagut l’habitual sensació de públic d’arreu amant del circ. En canvi, la gent de Reus sí que gairebé ha omplert totes les sessions (85% de l’ocupació permesa). Tot i així, només han pogut aplegar uns 12.000 assistents, en contraposició amb els prop de 90.000 de les edicions amb més públic. S’han ofert les funcions pràcticament doblades, i les dues veles han sumat en total vuit funcions en cinc dies. No ha estat un any d’estrenes, tot i que sí que hi han debutat Mort de riure, de Los Galindos, i Fly me to the moon, de Leandre, així com els dos capítols de Psirc, i també s’hi compta com a reestrena la Desdèmona d’Alba Sarraute. A canvi, s’han reposat títols com ara Ahir, d’Animal Religion; Áureo, d’UpArte; Veus que no veus, de Pepa Plana; Random; [e.go], de Dikothomia; Estat d’emergència, de la Producció Nacional de Circ, i Ex-libris, de Voël. Per Mendoza, és important donar a conèixer aquestes produccions que molts programadors de circ no havien pogut veure. Aquesta vegada sí que van poder, tot i que la programació es va fer amb un confinament comarcal que els podia tornar a frustrar l’intent.

Collita artística

En el terreny artístic, han dominat els espectacles de clown per sobre dels de grans aparells. Fly me to the moon integrava al seu habitual exercici de mim elements del circ com ara el trapezi i la bicicleta, i Los Galindos signaven una proposta de circ cafre amb un rerefons de novel·la gràfica. Mort de riure està pensat amb l’estètica de l’slapstick, un subgènere de la comèdia amb molts elements de violència física. Sang i fetge per a uns pallassos excèntrics que propicien la patacada amb la disciplina de les caigudes d’una bastida de dos pisos. Poca broma amb els dobladors d’escenes de risc. La justícia (“pallassa”) que serveix per confirmar el que ja opinava a priori el tribunal sentenciador pot recordar (o no) les escenes al Tribunal Suprem en el judici a l’1-O. Sortosament, les calamitats que viuen el condemnat i el teòric botxí, i fins i tot el jutge, corresponen només al món de l’slapstick.