Amb Llach, recarregant piles

Catorze anys, vuit mesos i tres setmanes després de l’últim dels seus recitals de comiat a Verges, Lluís Llach va tornar ahir als escenaris (una d’aquelles grans nits al Sant Jordi amb prop de 16.000 espectadors) per oferir el seu primer concert complet des d’aleshores. Res, aquesta vegada, i a diferència del que ha fet aquests últims anys, d’aparicions puntuals en causes socials o polítiques. Llach, ahir, va tornar a fer el que, si no fos per l’impuls que creu que li cal a Debat Constituent, tal vegada no hagués tornat a fer mai: un espectacle antològic de 22 cançons i dues hores de durada que va servir, també, d’acte de reafirmació i recàrrega col·lectiva de piles en moments de desànim i, com s’ha vist aquests dies, atacs contra el català.

Va arrencar, sol al piano, amb Vida, una cançó del 1979 rebuda amb emocions encara contingudes i llargs aplaudiments. Ja amb la banda en escena (Jordi Armengol, Dani Forcada, Marc Prat i, en funcions de director musical, Carles Cases, home seu de confiança durant bona part de la dècada dels vuitanta), Llach va recordar com, el 2007 a Verges, s’havia compromès a centrar-se en les coses “essencials” abans de cantar, amb l’escenari semicircular dissenyat per Lluís Danés il·luminant-se amb una vintena de càlides llums, Alè i Silenci.

Natxo Tarrés va ser el primer convidat a entrar en escena. Primer per cantar, amb el gran protagonista de la nit, Un himne per no guanyar, i, després de donar les gràcies “al Lluís activista, tossudament alçat”, una cançó de Gossos: Tornarem a casa. Temps, a continuació, per La Gallineta, “més emprenyada que mai” i cantada, en aquesta ocasió, amb la tortosina Montse Castellà (que, just després d’una cançó seva, Revolució, va recordar que “lo riu és vida”); una íntima lectura, altra vegada amb Llach sol al piano, de Venim del nord, venim del sud; i, amb Joan Reig i Suu, i després d’unes contundents paraules contra l’homofòbia, durant les quals Llach va declarar-se com a “maricón”, Cançó d’amor.

Va ser el bateria d’Els Pets, precisament, qui, en la pell d’un bluesman, va cantar la introducció d’una electritzada El jorn dels miserables, a la qual va prestar després serveis com a bateria mentre Llach clamava pels “3.000 perseguits” i els exiliats entre aplaudiments del públic i, després, amb tothom dempeus, crits d’independència. Primer moment veritablement àlgid d’una nit que va continuar amb Llach recordant tots els represaliats i donant la benvinguda a Joan Dausà, amb qui va cantar I si canto trist i La vida és més que això, un tema de l’últim disc del barceloní. “Segur que no tornes?”, li va preguntar Dausà a Llach. “És molt emocionant sentir-te cantar una altra vegada...”. Ho van poder corroborar 16.000 persones.

No tornarà a tocar mai més Laura, va assegurar, però sí, amb el Mag Lari fent jocs de mans i la guitarrista Laura Aymerich en el record, Tinc un clavell per tu. Dedicada a Muriel Casals, El Cant de l’Enyor la va compartir amb Gemma Humet i Ju, fent les parts que, en l’històric recital al Camp Nou del 1985, feien Marina Rossell i Maria del Mar Bonet; i, Abril 74, amb Els Catarres, que van fer-li cantar a Llach una cançó seva –Invencibles– abans que el de Verges clamés contra l’exèrcit, amb la ballarina Marta Carrasco, a On vas. Una cosa va quedar ben clara: si el retorn de Llach, tal com sembla, s’acaba reduint al concert d’ahir, no serà perquè la seva veu, ben potent en aquest últim tema, no ho aguanti.

Momentàs, després, amb País petit, cantada per Llach, visiblement emocionat per primer cop en la vetllada, de manera igualment formidable i un advertiment: No era això companys,amb tots els convidats a l’escenari i el públic, dret, dedicant a Llach una ovació. “La veu la teniu vosaltres, no ho oblideu mai”, va dir abans de convidar el públic a cantar L’Estaca. Final amb Que tinguem sort, les Corrandes d’exili de Pere Quart i, el públic, amb els llums encesos, acomiadant-se amb Els Segadors. Tossudament alçats.