“Galileu va ser el primer divulgador científic de la història”

Va ser una casualitat. Vaig veure un vídeo, dels anys cinquanta o seixanta, en blanc i negre, en què sortia Calvino dient amb molta convicció que Galileu era el més gran prosista de la llengua italiana que hi havia hagut mai. Em va sorprendre, perquè Galileu sempre l’hem associat als orígens de l’astronomia. Em va fascinar que una persona que havia revolucionat el món, que va canviar la concepció que teníem de nosaltres mateixos, trencant la idea que érem el centre de l’univers, paral·lelament fos capaç d’escriure d’una manera que va captivar un dels escriptors que admiro més, Italo Calvino.

No, era un fragment de deu o quinze segons i vaig buscar on ho argumentava. Vaig trobar un llibre, en italià, en què en parla. A partir d’aquí, vaig començar a investigar la figura de Galileu des d’aquest punt de vista. Va ser el primer d’escriure en italià continguts científics, quan tothom ho feia en llatí, també molts anys després, com Newton. Galileu va decidir que el que havia de dir era molt important i ho havia d’entendre tothom, i per això ho va fer en italià. Va ser el primer divulgador científic de la història.

Quan escrius, has de buscar tot de coses dins teu. Parles de coses del món, però has de posar la teva mirada perquè sigui única, tenint en compte que de la majoria de coses ja se n’ha parlat. Sí que critico una mica això de “Jo escric per conèixer-me a mi mateix, per conèixer el món”, perquè se’m fa afectat. La majoria de vegades, s’escriu per una altra raó, no cal que hagi de ser una exploració de la teva ànima profunda. Amb tot, sempre que escrius, hi ha alguna cosa de tu, en el text, perquè és la teva mirada del món.

El sistema acadèmic es va idear fa uns dos-cents anys i ha canviat molt poc des d’aleshores. Té coses que estan bé, et pot donar una base de coneixements, però és molt difícil que s’adapti a les necessitats de cada persona. A més, tal com està muntat, implica una sèrie de perversions. Hi ha poc control sobre el que es fa i es deixa de fer, i molt apoltronament, cosa que no descobreixo jo. I el que intento dir al llibre és que no n’hi ha prou tenint un títol universitari, cal buscar per un mateix allò que més interessa i aprofundir-hi.

Sí, perquè són activitats profundament creatives, amb mètodes diferents. La ciència intenta explicar com funciona el món, però per arribar a aquesta explicació no hi ha cap mètode. N’hi ha un per comprovar les propostes que la gent fa per explicar el món, fer hipòtesis, comprovar-les amb experiments, reformular-les... Té fama de racional, quadriculat, estricte, i podem acceptar que ho és, però d’on surten les propostes que es comproven amb aquest mètode? La gent les inventa com s’inventa un poema o una cançó. És un tema, la part més creativa de la ciència, que sempre m’ha interessat molt i que al llibre tracto. Aquí hi ha el gran debat entre si la ciència s’inventa o es descobreix.

La idea és que a la ciència, a part d’aquesta vessant més creativa, al final s’hi arriba amb una sèrie d’idees que tenen un contingut estètic molt important. I això ho volia reivindicar. I és estètica en vàries dimensions, de vegades hi ha resultats que tenen una estètica visual. Si representes un fractal, aquelles estructures que s’autorepeteixen, com als bròquils romanesco, són unes estructures fascinants que surten d’unes equacions molt senzilles.

No tot el que explico ha passat i no tot tal com ho explico. La majoria de fets que es narren en el llibre estan deformats i alguns inventats. Jo reivindico que el llibre és una novel·la. Amb una part d’assaig, o d’assaig narratiu, però a la part narrativa hi ha coses basades en coses que m’han passat i que he fet, però altres són ficció. S’ha d’entendre com una novel·la, peculiar, això sí.

[Riu] Això pretenia, que tot resultés versemblant, real, tot i que no ho fos...

Sí, tot el que no m’afecta a mi són fets reals que jo explico.

Sí... La idea de quedar-me tancat en un museu i descobrir alguna cosa sempre m’ha fascinat molt. Com ara al museu de Ciències Naturals de Barcelona, que té milions de peces que no estan en exposició. És una galeria de meravelles que estan amagades...

Hi ha una mica de tot, coses que ja sabia i que en algun moment veia que encaixaven bé en el que estava dient i em servien per explicar alguna cosa interessant i rellevant en el context del llibre, i altres coses que vaig anar descobrint en el mateix procés d’escriptura. El vaig començar a escriure fa molt de temps i ha canviat moltíssim. Partia d’una estructura molt tènue que no tenia gaire a veure amb el que ha acabat sent. Tot i que sigui molt lliure, volia que cada cosa que surt tingués un sentit, que formés part d’un tot.

Potser m’inclinaria més per l’opció de riuada, perquè en molts casos aquestes cadenes són poc premeditades. Sorgeixen en el mateix moment de l’escriptura, que és una art creativa en si mateixa. Quan penses en la paraula següent, tens tot de possibilitats, apareixen tot de branques per seguir, i aquestes et poden dur a unes altres i unes altres... Ho veig com una partida d’escacs, en què cada moviment té gairebé infinites ramificacions.

Sí, perquè no és un flux de consciència i ja està. L’has de regular perquè sigui intel·ligible, manejable per al lector, interessant. Quan estava tot escrit vaig haver de podar molt, perquè a vegades aquestes branques et duien a llocs llunyans que ja no tenien res a veure amb el tronc. He explorat moltes branques, però n’he hagut de tallar i m’ha sabut molt de greu...

Era un gran vividor, des del punt de vista físic i intel·lectual. Era una persona amb una vida molt intensa i un caràcter molt fort, contundent amb les seves afirmacions, arrogant. No acceptava la visió imperant que es tenia del món si ell no la veia clara. Hi havia gent, pensadors, de vida anacoreta, potser influenciats per la religiositat que ho impregnava tot, fa uns segles. Galileu vivia a Florència, que és un bon lloc de gaudir de la vida, i quan es posava a fer una cosa la feia de manera intensa. Si havia de trobar una explicació al moviment de la Terra, anava fins a les últimes conseqüències. Si havia de menjar formatge, el més curat de tots. Si havia de beure vi, dos litres al dia...

Darwin és un personatge interessantíssim. La seva idea, tan senzilla, de l’evolució de les espècies, és fascinant, va trobar un patró comú que permet entendre la diversitat de la vida. Tenia una capacitat d’observació brutal. Un dels científics més importants de la història i va dedicar vuit anys a estudiar els percebes!

Això és el que penso quan es parla del que sabem de l’Univers. La immensitat de l’espai, de l’Univers, és molt difícil de copsar. Et posen un número, però té tants zeros que no saps ni què vol dir. Nosaltres som irrisoris al costat d’aquestes magnituds, però ho hem entès, sabem què hi ha a fora. Hem entès com es formen les estrelles i com va començar l’Univers, i això, per a unes formiguetes que som en una cantonada d’una galàxia qualsevol dels centenars de milers de milions que n’hi ha, no està malament. Com a espècie, estem fent algunes coses bé. Moltes no, però de tot aquest coneixement objectiu ens podem sentir orgullosos.

Un microscopi té un límit marcat fins a un cert punt. Si mires una pota de mosquit és una cosa; si mires una cèl·lula, la pots interpretar; però si tot això comences a trencar-ho i a anar cada vegada més enllà, que és el que es fa en els acceleradors de partícules –que en els fons són microscopis, objectes per veure com es comporten les coses més petites que coneixem–, arriba un moment que fa vertigen... Els àtoms estan buits pràcticament. El nucli d’un àtom, si fóssim al Camp Nou, tindria la mida del cap d’una agulla clavada al mig de la gespa i els electrons voltarien per les grades. Estem formats d’àtoms pràcticament buits, i això també fa que perdis peu. El que és molt gran costa d’abastar, però el que és molt petit, també.