Cultura

JUAN ANTONIO GARCÍA

PINTOR DE CARTELLS DE CINEMA DE GRAN FORMAT I PARE DEL DIRECTOR DE J.A. BAYONA

“Ara vaig pels llocs i em diuen Bayona. He guanyat un cognom!

Soc autodidacta. Ja de petit, quan vivíem en un ‘cortijo’ i anàvem al poble, em deien: “Que bé que dibuixa, el nen!”
Els cinemes quedaran com peces de museu on la gent dirà: “Mira, aquí era el lloc on abans anàvem a veure pel·lícules”

Els grans cartells i murals publicitaris d’una pel·lícula, col·locats a les façanes de les sales de cinema, va ser una tècnica publicitària que van utilitzar molts exhibidors per promocionar l’estrena d’un film. Eren cartells únics, per mida i per disseny, realitzats per artistes, expressament per a un cinema determinat. Eren també obres efímeres, de ràpida execució i de destrucció gairebé segura. D’aquí ve que se n’hagin conservat tan pocs. De Juan Antonio García (Osuna, Sevilla, 1940), un dels darrers pintors de grans cartells de pel·lícules, només en queden tres exemplars i un és el cartell de La núvia de Frankenstein. El va pintar en el marc d’un taller que va organitzar l’Escola d’Art Pau Gargallo de Badalona, dins la programació del Festival Filmets de Badalona, i ara s’ha donat al Museu del Cinema (Girona), on aquests dies llueix al vestíbul de l’entrada de l’equipament.

Quina rellevància té aquest cartell?
A mi em va quedar una nostàlgia de quan vaig treballar en el cartellisme, un ofici que l’arribada de l’ordinador va desterrar, un buit que comprèn dels anys vuitanta al 2015. Això fins que un dia un amic em va demanar si podia fer un cartell; jo estava jubilat de feia temps i allò em va emocionar. Per això vaig participar amb l’escola i el vaig deixar com a donació. La sorpresa va ser quan em van dir que el cartell l’havia de fer en un dia! I en dotze hores el vaig fer. Tenia la tècnica, de quan treballava els cartells i em deien de fer-los un dilluns i el divendres ja estava col·locat als cines Balañá de Barcelona. Com que tenia experiència..., però molt verda!
I com s’ho va fer? Deu tenir una tècnica molt depurada.
Tinc una tècnica molt ràpida per pintar: agafo el cartell, l’estudio i faig tots els matisos de color en una paleta, i aleshores amb tot això preparat només he de picotejar amb el pinzell. Com que ja tinc el to preparat, si tinc alguna deriva és un moment retocar els matisos de color. L’esquema principal el tinc a la paleta. Quan treballava per als cines Balañá els cartells eren igual de grans o molt més. A l’Apolo havia de cobrir una façana de 10 metres i, a més de tota la part de dalt, a vegades continuava pels laterals el cartell, fent baixar per exemple els braços d’un personatge sencer per cada lateral de les portes. Allò era com un puzle, que es feia per parts en fusta al taller quasi sempre i després es col·locaven al cine.
Recorda quan es va deixar de fer aquesta tècnica publicitària?
Un dia el meu cap em va dir: “Saps que em vull comprar un ordinador que em costarà tres milions de pessetes?” “És que et reprodueix la imatge que tu li poses en una pantalla”, em va explicar. No eren com les pantalles que tenim avui, ni de bon tros, però amb allò ja va començar a baixar gradualment la confecció de murals grans de forma artesanal. I a mesura que la tecnologia va anar avançant tot va anar més de pressa, fins que els artesans que ens dedicàvem a això vam deixar d’existir. Parlo dels anys noranta.
Tenien llibertat creativa?
Bàsicament reproduíem en pintura els cartells amb els mateixos matisos. Se solia simplificar, teníem poca autonomia, i només ens regíem del pòster original que enviava la distribuïdora.
Va viure el crepuscle d’una artesania.
Et queda l’enyorança. Allò no s’havia d’haver perdut. Bé, encara hi ha algun cinema que ho fa, un taller a Granada que fa alguns encàrrecs; tímidament, però. Passa com amb els cinemes, que al final quedaran com peces de museu on la gent dirà: “Mira, aquí era el lloc on abans anàvem a veure pel·lícules!”
I quina llàstima que s’hagin perdut aquells grans cartells. No en queden gaires, dels que va fer.
En vaig fer un per als Verdi, un per a l’Escac, on va estudiar el meu fill [J.A. Bayona] i els que li he fet a ell. Això de jubilat; dels anteriors, de quan jo treballava en aquest ofici, no queda res.
Tinc 82 anys, quan jo desaparegui només quedaran records. No en queden gaires, que en sàpiguen, tot i que encara evidentment l’ésser humà té capacitat per fer-ho.
Com és que es va dedicar això?
Jo era pintor de quadres. Des dels nou anys, de ben petit, ja dibuixava, quasi bé com faig ara. Recordo que el meu pare em va regalar una capsa de colors i una revista que es deia Ruedo, dedicada als toros, on a la portada sortia publicada la cogida de Manolete, que vaig reproduir perfectament en pintura. Allà va començar tot! Vivíem en un cortijo i quan anàvem al poble em deien: “Que bé que dibuixa, el nen!” A mi m’estranyava però tothom m’ho deia. Jo reproduïa la Verge, el Gran Poder...; bé, els costums d’Andalusia. Dibuixava com el diable, i ho vaig aprendre de forma autodidacta. Ni a l’escola ni res. Hi havia un pintor que se’m va enganxar a mi i jo a ell que sempre em deia que era el millor alumne que tenia, el que millor dibuixava, “després d’ell” [riu]. S’ha de dir que pintava com el Divino Morales, ell! Alguna cosa devia aprendre. De talent en tenia, és clar. Tinc una vista i una percepció de les distàncies innata, per això sé esquematitzar el que veig. Per exemple, quan miro una lleixa plena de llibres sé quin llom fa 12 centímetres, el que en fa 10 i el que en fa 13.
I quan és que va fer el salt als cinemes?
Jo era pintor industrial i moltes empreses van tancar a finals dels setanta. La crisi econòmica va fer que molts constructors no em paguessin. Jo volia anar allà on fos i va ser un soci i amic meu el que em va presentar els propietaris d’una empresa de publicitat. Em van tenir dues o tres setmanes netejant pinzells, preparant paletes, fins que un dia el cap em va dir que em tocava reproduir un cartell que em projectaven amb un reproductor. Em va donar el pasquí i jo el vaig reproduir tal qual. Encara recordo el títol de la pel·lícula: Historia de Oliver. El meu fill Carlos, que ho ha revisat, m’ha confirmat que es va estrenar aquí l’any 1978, o sigui que coincidiria per l’època.
D’aquella última generació de pintors de cartells de cinema, en quedaven gaires?
Quan jo vaig arribar al taller, de fixos n’hi havia cinc o sis, i després algun que treballava a hores, quan s’acumulaven les estrenes. Jo era el que feia sis o set.
Tinc entès que vostè era un gran apassionat del cinema. Això era fonamental per reeixir en aquest treball artesanal?
Ho complementava. A mi el que m’agradava era dibuixar i pintar. És clar, el cinema m’agradava tant que hi ajudava, segur. [Piedad Bayona, la seva dona, s’afegeix a la conversa i recorda que quan Juan Antonio treballava a Madrid, amb disset anys, anava cada dia al cinema; encara guarda els programes de mà i les entrades de totes les pel·lícules que anava a veure.] Sí, de cinemes que ja han desaparegut com el Cristal, el Lido, Embajadores, Lavapiés, el Sol, Coliseum...
Quina memòria!
És que he escrit un llibre, sap, que la meva filla ha revisat, de tots aquells records i la meva vida. Es titula ¿Quién soñó a quién? Jo només vaig estudiar dos anys al col·legi. El títol es refereix al vell que soc ara i al nen i aleshores explicant coses s’entrecreuen. Per cert, al meu fill li ha encantat, i n’està fent un documental. Durant aquests últims cinc anys, entre els rodatges de les pel·lícules que ha fet, ha anat filmant fragments. [“Nosaltres no ho veurem pas”, diu la Piedad.] Hem anat al poble a visitar familiars i alguns d’ells ja estan morts. M’emociono i tot, parlant d’això.
Canviem de tema, doncs. Com veu vostè, que ho ha viscut des de dins, l’estat de salut de les sales d’exhibició actualment?
La vida és moviment. No pensem que estarem aquí ancorats i que el paisatge sempre serà el mateix. Tot canvia. Hem de mentalitzar-nos que els cinemes acabaran sent peces de museu, perquè així serà, perquè la gent té pantalles més grans i molt més contingut que no pas abans. És com la nostra professió, quan fèiem cartells pesants i costosos, i ara simplement projectant-ho a una gran pantalla gegant està reproduït en un segon. Abans necessitaves quatre persones i uns dies per fer-ho i ara en mitja hora està fet. Jo abans feia artesania i ara em dedico a fer art, pintant retrats i quadres.
Vostè és el pare de la ‘criatura’, i no parlo d’aquest esplèndid Frankenstein, sinó d’un altre monstre cinematogràfic...
N’estic molt orgullós. Visc als llimbs! Imagina’t que tinguis un fill i et diguin: “Mira, el pare d’en Bayona!”
Segur que alguna cosa deu haver heretat de vostè. Menys el cognom...
J.A. Bayona és el seu nom artístic i es va quedar amb el nom que li vam posar, Juan Antonio (J.A.), que venia de mi, i el cognom de la mare, Bayona. García és massa comú i va tenir aquell detall amb la mare. Bé, ara vaig pels llocs i em diuen Bayona. He guanyat un cognom!
I pel que fa al cinema?
Ha de saber que pinta igual de bé que jo. Ell mateix fa els storyboards de les pel·lícules. Té l’art dins seu. No és fàcil després de fer una pel·lícula bona repetir el nivell de l’última i sentir-se pressionat a fer-ne una altra que ha d’estar al nivell de l’última. Sap el que això fa suar?
He sentit dir que J.A. Bayona és molt treballador i obsessiu amb el que fa. I tampoc para quiet!
Ara la família, per veure’l, hem de viatjar nosaltres allà on és. Després d’acabar de rodar a Nova Zelanda la nova sèrie d’El senyor dels anells ja està en fase de postproducció d’una nova pel·lícula basada en el llibre dels supervivents de l’accident als Andes. Ja fa cinc anys que està entusiasmat amb aquest projecte. Aquesta és dramàticament més forta que Lo imposible. No sé què en farà però fa temps que s’ha llegit el llibre i altres sobre el tema. A la seva germana ja el 2012 li va dir que es llegís La sociedad de la nieve (Pablo Vierci, 2009), mira si en fa, de temps! Es titularà com el llibre i és una producció de Netflix i té el compromís d’estrenar-la coincidint amb el cinquantè aniversari d’aquell tràgic succés [13 d’octubre del 1972].
Tornant al cartell que ara podem disfrutar al Museu del Cinema, curiosament tant Frankenstein com la figura del monstre en general han influenciat molt el cinema del seu fill.
És que els monstres no deixen de ser herois, uns i altres sobresurten d’allò que és normal. Més que Frankenstein, al meu fill el va influenciar molt El gegant de ferro, que ha vist un miler de vegades. Frankenstein està embolcallat de tendresa, perquè enyora la vida que va tenir i un cos com el que tenia. És pura poesia. Bé, i com em recorda ara la seva germana, va ser amb Superman que va néixer el seu amor pel cinema, una altra figura heroica. Vaig portar els meus fills al cinema de petits i els va marcar molt a tots. Vam anar al cine Urgell, un cinema al qual, quan va tancar definitivament, Juan Antonio va demanar que s’acomiadessin amb la projecció de Superman. Abans de ser famós, ja va escriure guions i projectes per fer una versió que ell volia dirigir. Està perseguint fer-la. És el somni de la seva vida. Esperem que el pugui complir.
Si hagués tingut l’oportunitat de pintar un cartell d’alguna de les pel·lícules del seu fill, quina hauria escollit?
Els he fet tots! Li he regalat L’orfenat, L’impossible, la del monstre..., fins i tot la d’Els ocells, de Hitchcock, que li encanta. Als Verdi hi ha aquell mural de set metres de cartell fet per mi. Allà hi surten des del Goya de Paco Rabal, La gran evasió, El gran dictador, Dràcula, La recerca del foc... He fet fins i tot una reproducció de la de l’Indiana Jones al pati del meu fill! Em va costar un mes fer-lo i com que se’m va desenganxar d’un plàstic que li vam posar el vaig haver de repetir. Com veu, no paro tampoc. Durant la pandèmia vaig fer 40 quadres en 80 dies, que ara exposarem a Pineda de Mar. Està convidat a venir.

Passió per tot

Juan Antonio García és avui reconegut com un dels darrers cartellistes de grans murals per a les sales de cinema. Al marge d’aquesta trajectòria professional, sempre ha estat un apassionat del cinema. Una passió que va saber transmetre als seus fills, un dels quals és un dels directors de més èxit mundial: Juan Antonio Bayona. I parla de tot amb passió, tant de pintura o de cinema com del seu fill (i fills). També de la vida i de l’art, perquè aquest petit gran home si una cosa no fa mai és deixar de fer i pensar. No havia vingut encara al Museu del Cinema de Girona i ho ha fet per veure com llueix la seva obra, acompanyat de la seva dona, la seva cunyada i una de les seves filles, a més de Dani Seguí, professor de l’Escola d’Art Pau Gargallo de Badalona, que és qui ha fet la donació al museu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.