Art

Mirador

Eva Vàzquez

Bonaventura Anson, al mar que recomença

Va treballar amb pocs temes que regenerava a cada peça

Bonaventura Anson (Tossa, 1945-2021) feia anys que tenia el taller a Quart, al Gironès, terra de terrissaires laboriosos, però de lluny no feia més que tornar una vegada i una altra a aquell recés de mar d’on procedia com a fill de pescadors. L’evocava a cops de maça, quan convenia, ficant-lo dins la pedra, dins la pintura o el gravat, perquè els ondulés i erosionés de tal manera que semblessin, potser de manera inconscient, obres inacabades, com en el famós vers d’El cementiri marí de Paul Valéry, “La mar, la mar, que sempre recomença”. Aquell mar de Tossa travessa l’obra sencera d’Anson, no pas a la manera idealitzada de qui se n’enyora o de qui s’hi aferra com una marca d’estil, un manierisme al capdavall, sinó amb la fúria dels qui estimen de debò allò que fan i el tema que escullen per no reduir-lo a un arquetip, per furgar també en les seves ferides, encara que sigui amb ulls apesarats. En cada una de les peces que li van inspirar el mar i els mites mediterranis, les sèries escollides en la completa exposició antològica que li han organitzat al Castell de Calonge, aconsegueix expressar alguna cosa que, abans de la seva compressió dins una forma, no existia, no d’aquella manera ni amb aquell sentit. És una conquesta formidable en un artista que va treballar moltíssim i sempre al voltant d’uns pocs motius que regenerava a cada peça: la finestra, les gàbies, els corcs, les estaques, les ampolles, les presons, les capses, la memòria, el mar. A Calonge, la fundació que vetlla pel seu llegat hi ha portat una vintena d’escultures de gran format, una desena de pintures també de grans dimensions, i una quinzena de peces més petites, entre escultures de bronze, metacrilat i fusta, que ocupen les dues sales renaixentistes del recinte, complementades amb un documental en què es veu l’artista treballant la talla directa. Totes estan datades entre 1975, l’any de la seva estada a Menorca abans d’establir-se a París, i el mateix 2021, en què va morir, amb la revelació de l’escultura a partir del 1980 entremig, arran de la seva experiència al taller Corsanini de Carrara. Vista ara en conjunt, es presenta com l’obra d’un artista altament dotat que equilibrava com pocs el sentit de la intimitat i el compromís amb el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Aire, el nou projecte dels cassanencs Anna Pérez i Xevi Vallès, estrena el seu primer disc

cassà de la selva
cultura solidària

El 19è festival El Patio de La Penyora arribarà dimarts al centre penitenciari de Wad-Ras

girona

Manrique salva el primer curs al Lliure amb un cartell molt popular

BARCELONA
ART

Clara Oliveras honora l’exili de l’avi al Mume a través d’una pala

La Jonquera
ART

El MNAC adquireix una pintura de Tamburini gràcies a una donació de la Godia

BARCELONA

La primera trobada de productors gironins d’arts escèniques serà el 18 de juny

salt
la bisbal d’empordà

Més de 40 espectacles i una aposta pel circ inclusiu en la Fira del Circ al Carrer

LA BISBAL D’EMPORDÀ
Sónar 2024

La IA ens farà la bugada, no les cançons

BARCELONA
Crítica

Aquells que moren quan estimen