Qualsevol ciutat que busqui un mínim de prestigi necessita un mite fundacional, ja sigui a través de les habituals baralles entre els déus de l’Olimp, d’un parell de germans alimentats per una lloba o qualsevol altra proesa difícil de demostrar. A Girona tenim en Gerió, d’una indubtable similitud fonètica amb el nom de la ciutat. Fill de Crisàor i Col·lírroe, és representat sovint com un gegant monstruós i tricèfal.

El primer autor de qui es té constància que esmenti aquesta fundació va ser el bisbe de Girona, i posterior cardenal, Joan Margarit, qui ho relata al ‘Paralipomenon Hispaniae’. Aquesta narració de l’origen mític, i la primera referència a l’etimologia del nom, es va mantenir fins a la segona meitat del segle XIX, moment en què es va iniciar una recerca, a partir de dades arqueològiques. A nosaltres, però, el que ens interessa ara és la llegenda.

Un altre autor de renom que va posar cullerada a l’assumpte va ser Mossèn Jacint Verdaguer, a qui agradava embolicar la troca i no estalviava mites. El va fer aparèixer en el seu poema èpic ‘L’Atlàntida’. Segons l’ínclit poeta, era originari del nord d’Àfrica. Per sumar intriga a l’obra, Mossèn Cinto va recollir el mite grec de Pirene, filla del rei Bèbrix, que en l’època d’Heracles regnava per la zona de Narbona, i la converteix en la veritable pubilla del regne d’Espanya, a qui Gerió pren el tron.

Pirene fuig i es refugia en unes muntanyes cobertes de boscos. I precisament quan Gerió estava per aquestes terres aixecant les muralles de Girona, va trobar la perseguida Pirene. Complint amb la seva obligació de personatge ferotge, va calar foc als boscos i la pobra Pirene va morir rostida. En honor seu, les muntanyes on va expirar s’anomenen avui Pirineus. Abans de morir es va trobar amb Hèracles, que passava per allà per realitzar els seus dotze treballs. Va tenir temps d’explicar-li com el seu pare havia estat mort per Gerió i li havia arrabassat el seu reialme. L’heroi surt a perseguir Gerió, el troba i, després d’un terrible combat, el mata, que és el que acostumen a fer els herois amb els seus enemics, i més si hi ha una donzella pel mig. Cal no oblidar que el desè treball d’Hèracles consistia a robar, precisament, el ramat de bous de Gerió. El cercle es tancava.

Hi ha una altra versió, menys fantasiosa, que presenta Gerió com originari de Líbia i d’un sol cap. Va desembarcar prop de l’actual Cotlliure i, baixant cap al sud, va fundar la ciutat de Girona, a la qual va donar, naturalment, el seu nom. També se li atribueix la construcció del nucli fortificat de la Torre Gironella. Després de la fundació, Gerió va baixar més cap al sud, fins a arribar a Tartessos, on va fixar la seva residència.

Sobre el personatge Gerió i la fundació de Girona hi ha encara una darrera versió. Segons aquesta, Girona no va ser fundada per Gerió, sinó pels seus tres fills, els germans Gerions, els quals, en honor del seu pare, li van donar el nom. Segons els vells textos, els germans Gerions van aixecar una ciutat triangular, amb una gran torre a cada un dels angles, prop d’un riu anomenat Onyar, que seria l’origen de l’actual Girona. Que Girona, la vella Gerunda, fos aixecada pels romans sota les ordres de Gneu Pompeu Magne al voltant de l’any 77 aC tampoc ha de desmerèixer els treballs del pobre Gerió.