Papers antics parlen d’una bruixa que va ser castigada per forces divines a penjar de la paret de la catedral en forma de gàrgola com escarment i advertiment per als altres. Les forces del mal mai no donen treva. A la catedral de Girona, les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció. Al costat de la Torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper pergamí a les mans, obre perpètuament la seva boca per vomitar les aigües de mil pluges.

Aquesta singularitat, la de ser l’única figura humana entre totes les altres gàrgoles, li ha donat un caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat una de les llegendes més conegudes de la ciutat.

Segons aquest relat, hi havia a Girona una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió oficial, tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple catedralici.

Segons altres versions, les pedres les llançava al pas de la processó de Corpus. En tot cas, queda clar que la seva dèria era apedregar els símbols religiosos i que als carrers de la ciutat era fàcil trobar aquesta munició.

Un mal dia, per a ella és clar, i per obra divina, la bruixa es va convertir en pedra i la van posar a la part més alta de la paret del temple perquè de la seva boca no en sortissin renecs i malediccions, sinó únicament l’aigua neta caiguda dels núvols. I la van posar mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la vista cap al cel. Una cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina: “Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs.”

En tot cas, aquesta llegenda revela la força de la creença popular en les bruixes, com a dones que han fet pacte amb el diable i que es dediquen a fer malifetes als bons cristians. I aquestes malifetes que hom els atribueix són sempre les que podien fer més por a la gent d’aquells temps: avortaments, pedregades i destruccions de la collita, mort del bestiar, llamps, etc. L’Església la sabia llarga a l’hora de repartir culpes.

La tradició en qüestions de bruixeria és rica a les comarques gironines. Llers, Arbúcies (dotze cases, tretze bruixes), Palau-saverdera i moltes altres poblacions en són testimoni. La Margarida d’Amer, Maria Trias de Susqueda, la Gaillarda de Castelló d’Empúries... Ompliríem planes per citar les dones que van passar per la tortura i la mort per la seva condició de bruixes, sense oblidar-nos del ‘Procés d’un bruixot’, de Nolasc del Molar.

El personatge més sinistre de tots, però, jugava en l’altre equip, el dels perseguidors. El més cèlebre caçador de bruixes de les contrades catalanes, fra Eimeric, havia nascut a Girona. El dominic, que va ser gran inquisidor de la Corona d’Aragó i va escriure el ‘Directorium Inquisitorium’, que va ser el manual emprat pels inquisidors de bona part del que ara és Europa durant més de cent anys. La seva fama ha traspassat els segles i, com ens recorda Carles Vivó, Edgar Allan Poe el va incloure en ‘La caiguda de la casa Usher’, una de les novel·les més conegudes de l’autor nord-americà.

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4