A cavall entre la història i la ficció, la llegenda de Ramon Berenguer II, el dit Cap d’Estopa, pel fet que tenia una gran i espessa cabellera rossa, és molt present entre les parets de la catedral. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona conjuntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l’herència. Aquest règim de govern simultani va ocasionar tensions, gelosies i picabaralles entre tots dos.

Un dia del 1082, el comte Ramon Berenguer va anar de cacera al Montnegre, entre Hostalric i Sant Celoni, i, tot d’una, va desaparèixer. L’endemà se’n va trobar el cos, assassinat per desconeguts, en un paratge solitari que més tard es va anomenar Voral de l’Astor o Perxa de l’Astor, dintre d’una fonda bassa que després es va conèixer com el gorg del Comte.

El cadàver va ser traslladat a Girona i enterrat a la catedral, on encara reposa dins el seu sepulcre de pedra. El seu germà, Berenguer Ramon, va ser l’únic comte de Barcelona. Sempre es va sospitar de la seva intervenció en l’assassinat, però mai no va poder ser provada. El cadàver va ser trobat, segons la llegenda, per un pagès que va sentir els laments del falcó del comte, posat en una branca sobre el gorg on jeia el cos. L’altra llegenda, la que afecta Girona, diu que, posat el mort dintre un taüt de fusta, va ser portat solemnement fins a Girona. Durant tot el recorregut, el seu fidel falcó va anar volant sobre la fúnebre comitiva. En arribar a la porta de la catedral, el pobre animal, defallit, va caure mort als peus del taüt del seu senyor. Per commemorar el fet, es va fer tallar un falcó en fusta que va ser col·locat al pòrtic exterior cobert, de l’antiga catedral romànica. Segles després, en construir-se la seu gòtica, es va posar un altre falcó, aquesta vegada de pedra, en un dels nervis de la volta de l’entrada a les sales capitulars.

Però les llegendes continuen. El poble va estar sempre convençut que el culpable de l’assassinat havia estat el seu germà bessó, que va ser anomenat “el Fratricida”. “El dia dels solemnes funerals a la catedral”, assenyala C. Vivó, “els capellans que havien de cantar l’ofici de difunts erraven contínuament els càntics, i en comptes de les paraules corresponents, els sortia, una vegada i una altra, una mateixa frase: On és Abel, el teu germà? Les veus dels clergues, ressonant per la volta de la catedral, acusaven de Caín el comte de Barcelona”.