Tigres del Norte, marató de ‘corridos’

Difícil saber per on començar a explicar el que es va viure diumenge a la nit a l’Auditori del Fòrum, on Los Tigres del Norte, convidats pel festival Guitar BCN, van oferir el seu primer concert a Barcelona en setze anys. Banderes per donar i per vendre de Mèxic, Hondures, Colòmbia o El Salvador; seguidors que, durant les tres hores exactes que va durar el concert, no mai deixar ni un moment de cantar fil per randa els narcocorridos de la històrica banda mexicana; gent pujant constantment a l’escenari per fer-se un selfie amb qualsevol dels germans Hernández; i cridòries monumentals en cada instant que el grup, amb milions de discos venuts a tot el món i prestatgeries senceres a casa ocupades per premis Grammy, feia sonar les primeres notes de cada cançó. Si a Taylor Swift, o el grup més popular del K-Pop, o al nou guanyador d’Eufòria, se li acudís actuar avui al Fòrum, difícilment provocarien un nivell d’histèria equiparable al d’ahir.

Els membres de la banda, que en molts moments del xou es van fer acompanyar per un grup de mariachis i un amplíssim elenc de ballarins, no canten com els àngels, però la connexió de les seves cançons amb el públic va revelar-se tan i tan profunda que es fa difícil valorar el concert amb qualsevol altra vara de mesurar. Van sonar corridos com ara La banda del carro rojo i Contrabando y traición, amb sons d’una metralleta per megafonia i les peripècies cantades de veritables malfactors. Els pocs, poquíssims, de la sala que no ens sabíem les lletres de memòria recorríem a Google per saber amb més detall les trifulgues d’uns que portaven cent quilos de coca i van ser denunciats per un soplón o uns altres que, procedents de Tijuana, van sortir carregats de “hierba mala” i van acabar matant-se a trets. “A mi m’agraden els corridos perquè són els fets reals del nostre poble; sí, a mi també m’agraden, perquè s’hi canta la pura veritat. Posa’ls, doncs, Órale, ahí va!”, es justifiquen al començament de la també molt cinematogràfica Jefe de jefes.

Més enllà d’això, el concert va ser també una fervorosa exaltació de la identitat mexicana i americana, amb declaracions com la de Somos más americanos (“Som de tots els colors i tots els oficis, i si comptem els segles, malgrat li dolgui al veí, som més americans que todititos els gringos“) i crues històries sobre immigracions: “Aquí estic, establert als Estats Units. Deu anys han passat ja, papers no n’he arreglat, continuo sent un il·legal” (Jaula de oro).

Després d’una cinquantena (!) de cançons, i havent satisfet les peticions especials de bona part del públic, que els hi havia estat lliurant paperets escrits a mà, el mànager va sortir a un costat de l’escenari per dir-los que quedaven dos minuts i havien de marxar. Los Tigres del Norte, evidentment, no van malbaratar aquells dos minuts i en van cantar una altra abans, ara sí, de marxar i deixar els 3.000 espectadors que havien exhaurit entrades completament saciats. Uns figures.