Sense cultura

PORT. FRANC

montse frisach

Els ulls de la crítica

La professora Anna Maria Guasch recull les opinions sobre l'ofici de crític d'art de diversos autors internacionals en el seu últim llibre, ‘La crítica discrepante'

Quina és la funció que té actualment la crítica d'art? Quin és el seu paper dins del sistema artístic? Quina és la seva influència en el mercat o en el públic? I, en definitiva, què és el que el crític ha d'explicar i de quina manera sobre l'obra d'art? Aquestes són algunes de les qüestions que apareixen al llibre La crítica discrepante (Cátedra), d'Anna Maria Guasch. La catedràtica d'història de l'art de la Universitat de Barcelona i recentment guardonada amb el premi a la crítica d'art de la Nit del Galerisme ha recopilat en aquest volum una sèrie d'entrevistes a influents i veritables popes de la crítica d'art internacional, realitzades des de l'any 2000 fins al 2011.

Tots amb una àmplia experiència i prestigi –tenim Arthur C. Danto, Hal Foster, Serge Guilbaut, Rosalind Krauss, Donald Kuspit o Lucy Lippard–, els crítics que opinen en aquest llibre han viscut profunds canvis en el sistema de l'art de tota mena, tant econòmics com estètics, sociològics i filosòfics. Des de la frontera entre la modernitat i la postmodernitat, la globalització i la societat de l'espectacle han modificat els paràmetres de la crítica d'art des dels temps remots en què el crític era aquell senyor que pontificava des d'un diari o revista sobre un artista o una exposició.

Un dels crítics entrevistats, el nord-americà Benjamin Buchloh, s'atreveix a suggerir que avui en dia la funció del crític d'art és cada cop menys influent. “Crec que el paper del crític d'art està acabat. I la raó per això és una raó interna d'aquest sistema anomenat art. No podem fer gaires coses per evitar-ho.” Per Buchloh, en aquest nou sistema, el col·leccionista ja no necessita intermediaris. “Cada espectador és autosuficient i no necessita ningú per explicar-li el que està veient. De la mateixa manera que des que existeixen els rellotges digitals ja no necessitem rellotgers.”

En el llibre el veterà A.C. Danto, crític nord-americà que prové de la filosofia, creu que la principal funció de la crítica ha de ser pedagògica: “Ensenyar als contempladors que l'art és important per a ells.” James Elkins també advoca per una crítica que tingui en compte que “la idea del públic intel·lectual és una quimera, un desig per a alguns intel·lectuals liberals”. Serge Guilbaut, l'autor del polèmic llibre De cómo Nueva York robó la idea de arte moderno, alerta sobre com el sistema de l'art ha entrat en la cultura de l'espectacle i en la globalització cultural, posant com a exemple el cas del Museu Guggenheim de Bilbao. “En els «museus-negoci» no es genera art”, diu.

Però què en pensa la mateixa autora del llibre? Guasch reivindica el mestratge de Danto, “en el sentit de no tant buscar la interpretació intrínseca de l'obra, sinó de vorejar-la i buscar el sentit en el context, un context teòric, però també biogràfic, cultural i contextual”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.