DE. CARA. A. LA. GALERIA
jaume vidal
Utilitzar en cas de perill
Escalera de Incendios és una alternativa jove a les sales d'art
Joves, artistes i emprenedores. Àlex Martínez (Girona, 1981) i Anna García (Alacant, 1980) no se sentien gaire a gust quan anaven a fer un tomb per les galeries de Consell de Cent. Trobaven a faltar un ambient més càlid i amb més complicitats. Per això, les dues noies, que s'havien conegut estudiant belles arts, van decidir donar forma a una iniciativa alternativa. I donant voltes al tema van pensar que hi havia una fórmula que conjuminava el seu treball com a creadores i el seu desig de difondre l'art. Prop de casa van tenir la possibilitat de llogar un local amb espai d'exposició i també per instal·lar-hi els seus estudis. De fet, la visita als tallers d'artistes del Poblenou les va motivar a crear l'espai.
La fogositat jovenívola va fer que el seu manifest fundacional tingués un to incendiari. Ho volien cremar tot, per purificar i fer-ho renéixer. Per això el nom d'Escalera de Incendios (Parlament, 26 de Barcelona) els va semblar escaient.
“Hem tingut el suport dels amics, dels artistes i fins i tot dels veïns del barri. Per a nosaltres és molt important que ens coneguin, i a cada presentació que fem convidem la gent i els comerços de l'entorn”, expliquen les dues noies, que conjuminen els seus treballs com a il·lustradora (Àlex Martínez) i fotògrafa i videocreadora (Anna García). L'Àlex encara se sent artista, però a l'Anna, sense renunciar a la creació, cada cop l'atreu més ser galerista: “Crec que en les dues feines es pot ser molt creatiu.”
No obstant això, encara consideren que estan en un període d'aprenentatge. “Busquem gent emergent però que tingui un mínim de trajectòria. Oferim comprensió. Quan algú entra a la galeria a mostrar el seu treball, entenem el que representa això, perquè som artistes.” Com a gent jove que són, les presentacions tenen un caràcter força lúdic i festiu. “Però això no treu que el nostre plantejament intenti ser força seriós i professional”, remarquen.
Cada mes presenten una nova exposició, habitualment individual. També realitzen tallers d'un dia, oberts al públic, com el que van fer d'instruments analògics o el dedicat al tractament de la fotografia feta amb càmeres Polaroid. També preparen les microresidències, estades d'un sol dia en què els artistes podran realitzar el seu treball i el públic contemplar el procés de treball, en un intent de didactisme artístic.
“L'art no és un producte, és un sentiment”
Miró o Picasso? Picasso.
Un segle de la història de l'art? El XX.
Un poeta? Poe (A.G.). Alejandra Pizarnik (À.M.).
Un músic? Jose Jones (A.G.). Thom Yorke, de Radiohead (À.M.).
La seva obra d'art més estimada? Qualsevol autoretrat de Francesca Woodman (A.G.). Un film, 'L'eternitat i un dia', de Theo Angelopoulos (À.M.).
Una peça que mai no es vendria?
Qualsevol de Marina Abranovic (A.G.). Un Turner (À.M.).
Una ciutat que representa l'art?
Nova York (A.G.). Berlín (À.M.).
L'art ha d'estar subvencionat?
Per què no?
Per què la gent ha de comprar art?
L'art no és un producte, és un sentiment (A.G.). Per estètica (À.M.).
Com seria el món sense art? Buit (A.G.). Primitiu (À.M.).
