Ser artista no és una professió

La vida professional de cadascú es decideix per atzar, per imposició familiar, per urgències econòmiques o per allò que s'anomena vocació (als Maristes, els hermanos representava que ho eren tots per vocació religiosa).

Hi ha qui decideix ser artista per fer obres d'art i convertir-se en famós i ric (circumstància que, segons càlculs de probabilitats, és bastant improbable). Hi ha artistes que ho deixen quan encara el camí està per fer. La clau d'aquestes desercions sempre m'havia semblat òbvia: els artistes, com la resta dels humans, també mengen. Però no. La meva apreciació era incorrecta. No pel que fa al fet que no mengin gens, sinó al fet que un artista no tria ser-ho per cap de les raons per les quals la gent acaba sent notari o API. S'és artista per necessitat vital.

Així m'ho va dir Manuel Solà al seu estudi del Raval, envoltat de les seves escultures com si es tractés d'un màgic bosc de ferralla. «L'art ha estat el vehicle perquè fes el que més m'interessa: viure la vida.»

I com ha viscut aquesta vida? Practicant un cert nomadisme. Quan necessita ferralla per a les seves obres no va a comprar a Servicio Estación, no li interessa treballar amb materials que no hagin tingut vides anteriors, el que fa es enfilar cap al Sud i es planta al Marroc a comprar sacs i sacs de ferro vell en què es pot trobar de tot, com ara els estreps dels cavalls que fins ara formaven part de la bellugadissa existència de molts dels pobles del nord d'Àfrica. Solà té ara mateix al cap un altre viatge per anar a Mauritània, a Nouadhibou, on explica que hi ha una gran platja on deixen els vaixells. Als armadors els surt més econòmic deixar les naus a la sorra que desballestar-les en un port. Però d'uns mesos ençà la zona resulta molt perillosa per als viatgers, i ara s'ho està pensant; no prengui mal de debò. Es pot ser aventurer sense que calgui ser un temerari.

No obstant, Solà dóna un consell: «Viatgeu molt, però viatgeu pel vostre compte.» La sentència ve acompanyada d'una reflexió: «El viatjar m'ha aportat un descobriment màgic: som molta gent els que compartim el planeta, però que mengem, pensem i vivim de manera diferent. Conèixer tot això és la meva manera d'enriquir-me personalment.»

Ahir mateix se'n va tornar a les illes Canàries, on està fent una de les seves especialitats: restaurar pedra antiga. El cabildo de Gran Canària li ha encarregat la recuperació d'uns gravats sobre pedra basàltica fets pels pobles prehispànics que van ocupar l'illa de Las Palmas cap al segle XII. Segons m'explica, aquests habitants eren d'origen libi-berber i ni coneixien la roda, ni el metall, per la qual cosa esculpien la pedra, també amb pedra.

La meva sorpresa davant del desconeixement d'un invent com la roda ens porta a parlar dels carros, que solen ser un del temes de les seves escultures, uns vehicles d'espiritualitat que ens fa derivar la conversa cap a un altre insigne invent: la Chiruca. Qui no ha anat d'excursió amb aquesta bota? L'expresident Pujol quan no era ex sortia cada estiu a la premsa lluint-ne un parell.

Al poble garrotxí de Tortellà, bressol de la Chiruca, Solà va dedicar una gran escultura pública a aquest calçat, que podríem considerar l'invent per desplaçar-se més gran després de la roda. I és que a més de recuperar velles inscripcions sobre la fertilitat, Manuel Solà també fa escultura contemporània monumental que ve a ser la rèplica moderna de les ancestrals construccions totèmiques.

O és que no és un oferiment dels déus un calçat còmode per a un viatger impenitent con Solà? Li paga la pena dedicar un memorial a la sabata.