cultura

Joan Badia i Homs

Historiador, medievalista i vigilant del patrimoni empordanès

“La divulgació és tan important com l'estudi”

“Noto un respecte majoritari per la meva obra”

“Sóc hereu de l'excursionisme científic de finals del XIX”

“Les petites històries locals teixeixen la historia d'un país”

Un savi autodidacte, amateur i divulgador
Joan Badia i Homs (1941) és un divulgador incansable, el gran expert en el romànic empordanès que no va poder passar per la universitat franquista que li pertocava. Sustenta que la seva formació autodidacta li ha donat més llibertat d'opinió i, admetent que amb algun opositor sí que s'ha trobat, afirma que la seva extensa obra ha obtingut, però, el reconeixement que es mereix. Ara està jubilat, però durant la seva vida laboral va alternar el seu treball en un banc amb la recerca i estudi. D'arrels palafrugellenques, viu des de fa uns anys a Torroella de Montgrí
Parlant amb Pla, vaig descobrir un home gens avar i força generós. I amable. Lluny dels estereotips
L'Ajuntament de Foixà ha donat una lliçó amb Sidillà als senyors que dirigeixen la cultura des de Barcelona
El seu interès pel patrimoni empordanès i pel seu estudi data, com mínim, de la segona meitat dels anys seixanta.
Les troballes i el meu interès comencen amb la motxilla i les xiruques, que més tard complemento amb el treball als arxius i a les biblioteques. Un bon treball de camp junt amb el coneixement del país i del seu patrimoni permet explicar coses interessants que mereixin publicar-se i divulgar-se. Em vaig adonar que, per conèixer la meva terra, calia també saber-ne més de les veïnes. Cal fer comparacions i poder posar-ho tot en context per trobar la personalitat i les característiques d'allò que vols estudiar.
Ha viatjat, doncs, per conèixer a fons el nostre romànic.
L'art medieval té una unitat molt clara amb les terres veïnes i sobretot amb la Catalunya Nord. He procurat conèixer el Rosselló, el Conflent i fins i tot Occitània tan bé com el meu país. L'he trepitjat pam a pam. Penso que ho he fet amb encert, perquè et dóna una visió del que vols estudiar bastant ferma.
Se sent hereu de l'excursionisme científic.
A Catalunya, vam ser pioners de l'excursionisme científic. Les entitats que van derivar més tard en els centres excursionistes de Catalunya són de les últimes dècades del segle XIX. Publicaven aquells butlletins en què s'explicava cada excursió però també s'estudiava el país.
Deixeble i col·laborador de Miquel Oliva i de Lluís Esteve. Que li van transmetre?
Són les dues persones que m'han influït més i amb qui vaig col·laborar de jove. Miquel Oliva tenia dues vessants, la coneguda era l'arqueològica. Era el director del Museu Arqueològic de Girona i el cap dels serveis d'Arqueologia i excavava a Ullastret i Roses. Però, a més a més, era delegado de Bellas Artes i s'ocupava de la restauració de monuments, vessant que no se li coneix tant. Tenia un entusiasme extraordinari, una gran capacitat de treball i ho feia tot amb un optimisme i un entusiasme que s'encomanaven. Si no m'he espantat pels problemes i les traves és gràcies al que vaig aprendre d'ell.
I Lluís Esteve?
Era mestre i tenia uns coneixements extraordinaris de megalitisme. És amb qui vaig anar a més llocs a ajudar a excavar. Va fundar l'Institut d'Estudis del Baix Empordà que anys més tard vaig presidir. En va ser l'ànima. També recordo Pere Caner, de Calonge, mestre i arqueòleg i estudiós de la història.
Ser autodidacte ha fet que fos blanc de desautoritzacions provinents del món acadèmic.
M'he trobat amb gent que no entén que vinc d'una època complicada i que em vaig veure obligat a fer-m'ho tot sol. M'he trobat algú que peca de titulitis. Però el respecte per la meva obra és majoritari. Em van proposar com a membre de l'Acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi, lloc on d'autodidactes no n'hi ha gaires. El primer premi Indiketa de la Fundació Valvi que em van concedir va ser també un orgull immens. Els entrebancs tinguts per ser autodidacte són mínims.
L'amateurisme l'ha fet més lliure?
Treballar en un banc ha estat un avantatge, perquè no et deus a cap Déu, pots dir el que et sembli i exerceixes la llibertat de crítica més còmodament.
En el context de la seva obra és imprescindible la divulgació?
La divulgació és tan important com l'estudi. En aquest país, el patrimoni cultural és un dels tresors per explotar. Per exemple, al Baix Empordà no hi ha col·laboració entre ajuntaments per facilitar al visitant les rutes monumentals de la comarca. Per exemple, des de Pals fins a Monells o Madremanya pots trobar cada dos quilòmetres un lloc digne d'aturar-se per contemplar i valorar i això demostra l'enorme densitat de patrimoni del Baix Empordà.
Sabem vendre el nostre patrimoni?
De cap manera. Com és que a hores d'ara encara no hi ha una senyalització unitària? O un altre fet encara més greu: quan vaig començar a recórrer el país, a finals dels cinquanta, molts edificis interessants eren tancats. No ha canviat gaire. Els grans monuments són oberts, però i els altres? Per exemple, aniràs a Ullastret et toparàs amb l'església romànica, però l'hauràs de veure per fora si no estan dient missa. Turisme cultural també és regular les visites al patrimoni cultural.
Avenços també n'hi ha hagut.
Sí, per exemple la restauració de grans monuments, com ara Sant Pere de Rodes, que és un dels més visitats del país. O la recuperació –un orgull perquè hi he pogut participar personalment– de Sant Quirze de Colera, que és una peça fonamental del patrimoni del país d'un interès extraordinari.
Els criteris de restauració han estat un dels seus grans cavalls de batalla.
Cada polític té els seus criteris i cada arquitecte, durant molt de temps, també tenia els seus. Aquell criteri historicista de completar les parts que falten al monument és una aberració important. Millor deixar la ruïna que inventar-se estructures.
Joan Saqués va ser un dels polítics que s'ha trobat pel camí.
Va impulsar amb el seu entusiasme moltes coses importants. Per exemple, el que va fer al monestir de Sant Llorenç de Sous, pujant a la Mare de Déu del Món, que és importantíssim. Sense ell estaria perdut. Va fer una gran neteja de les ruïnes, una excavació i un gran estudi. Sense inventar-se res! Tenia un gran valor: apreciava els grans monuments i també els petits castells, muralles i esglesioles. Va arribar pertot.
Els tres volums de L'arquitectura medieval de l'Empordà són un gran recull eclèctic, una demostració de la seva capacitat d'inventariar. Cal revisar-los?
Necessitaria una reedició. Està clarament superada. L'ultima edició va ser dels anys vuitanta i només em van permetre fer afegits en un centenar de pàgines. Del 1985 cap aquí, s'ha completat moltíssim, s'han fet infinitat d'excavacions i de restauracions, s'han descobert nous elements. Hi ha coses que ara veuria diferents. Va tenir un paper importantíssim en aquell moment.
El seu extens currículum revela un interès transversal per la cultura. De Josep Pla també ha estat capaç de parlar-ne?
Ens coneixíem personalment. He viscut molts anys a Llafranc i l'anava a veure al mas. Li agradava de parlar d'arqueologia i de restauracions. Tenia una curiositat universal. Vaig tenir-hi llargues converses. Quan va cedir la biblioteca a Palafrugell i va crear el patronat, em va demanar que hi fos. I encara hi sóc.
Va participar en un recull coral anomenat Vaig conèixer un Josep Pla allunyat dels estereotips.
Calia trencar estereotips. Feia un paper, com Dalí. Parlant ell i jo a soles, vaig descobrir un Pla gens avar i força generós. Era molt amable. Guardava les seves boutades per quan tenia públic. Era una bona persona. Per mi va fer molts viatges i va parlar molt per telèfon per aconseguir que se'm publiqués L'arquitectura (...). Parlar per telèfon li molestava molt, perquè deia que ja havia parlat prou per telèfon quan feia de corresponsal. Sé que va ajudar gent que ho necessitava.
Quins fronts té ara oberts?
Ara, em dedico a la divulgació. M'agrada explicar a la gent allò que té al costat de casa. He fet un centenar de conferències, la majoria en pobles petits. Trobo cada cop més gent que em diu que ha estat a tants llocs i, poc després, reconeix que no sap res del que té al voltant. Ens falta autoestima cultural. Em deien fa poc: “Vaig veure unes pintures al Pirineu...” Doncs aquí al costat hi ha les pintures murals de Sant Tomàs de Fluvià que, amb una mica de sort, es troba obert i es poden veure.
Sense historiadors locals no hi ha història.
N'és la base. No és un subproducte. Les petites històries locals teixeixen la historia d'un país. Com més aprofundim en el local més som capaços d'interpretar la història del nostre país.“Com més local, més universal”, deia Pla.
Va participar en un grup que s'anomenavaGrup Empordanès de Salvaguarda de l'Arquitectura rural i tradicional (Geseart). Què feien?
Intentàvem fer dues coses: treball de camp i trobar elements del territori poc coneguts, estudiar-los i, d'altra banda, dedicar-nos a l'arquitectura rural i tradicional. Sobretot, l'arquitectura de pedra seca, les barraques de vinya i que van fer els pagesos i vinyaters que ens van deixar un jardí de pedra.
Quin ha estat el treball més plaent?
Durant la confecció de L'arquitectura (...), moltes aportacions eren fruit del treball de camp. Van ser deu anys de motxilla, xiruques i ganes de saber coses. Anava poblet a poblet i visitava una capelleta que estava documentada pensant que hi trobaria una capella de mas i hi trobava una església preromànica desconeguda. Eren unes grans satisfaccions.
Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Rodes, els grans esforços.
Un dia o altre s'havien de recuperar. Són els nostres dos grans monuments medievals. Sant Quirze era en mans privades. Els propietaris, amb gran sensibilitat, ho van cedir a l'Ajuntament de Rabós. Haver contribuït a la recuperació, l'estudi i el salvament de la restauració de Sant Quirze és una de les participacions de què estic més content.
Als Clots de Sant Julià, calien prospeccions arqueològiques a la zona on es va fer la planta?
Caldria haver fet una gran campanya arqueològica. Hi ha un nucli on hi ha els Clots, però hi ha també un entorn de Clots. A part del nucli central, hi ha una zona fins a Peratallada on hi ha escampats diferents clots i tombes. És un dels conjunts més difícils de delimitar. És un disbarat haver-ho fet allà, tenint altres zones on hi ha paisatge degradat. Les deixalleries són necessàries, però cal triar el lloc adequat. Si ara la deixalleria pogués anar a un altre lloc, seria una gran notícia.
Què pensa del claustre de Palamós?
No l'he vist. Si és un claustre del segle XII o XIII de la catedral vella de Salamanca, és molt important. Però és molt important per a Salamanca. El que em sorprèn és que es declari bé cultural d'interès nacional [BCIN], és a dir, protecció màxima catalana, i, en canvi, uns mesos després es descatalogui un lloc tan interessant per al nostre patrimoni, oblidat i humiliat, com Sant Romans de Sidillà. No entenc com el poden descatalogar amb un informe que diu que només té valor en l'àmbit del municipi o com a molt de la comarca.
Hi havia un informe de l'Institut d'Estudis Catalans, la nostra acadèmia, que recomanava declarar-lo BCIN.
Foixà ha respost ràpidament.
El govern municipal de Foixà està interessat a preservar-ho, delimitar-lo i que es conservi bé. Ha donat una lliçó als senyors que dirigeixen la cultura des de Barcelona. Va passar una cosa semblant a Prats del Rei, a l'Anoia, a tocar la Segarra. S'hi va descobrir la muralla del poblat ibèric que va donar nom a la Segarra. Cultura els va dir que s'estudiava i es tornava a enterrar. Hi ha hagut protestes i recollida de firmes i han reculat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]