El cinema és l'arma més perillosa

Al llarg de la carrera cinematogràfica de Quentin Tarantino s'està configurant un interessant procés consistent a reescriure i replantejar tota la història del cinema. L'historiador Tarantino ha estat capaç de revisar el cinema d'arts marcials, la blaxplotation, l'espagueti western i recordar-nos que els subgèneres també tenen cartes de noblesa i que també poden ocupar un lloc dins del cànon oficial. Amb Malditos Bastardos, Tarantino sembla continuar amb la seva apassionant tasca tot mostrant-nos que el millor cinema bèl·lic no és el pacifista i que les pel·lícules de comandaments especials dels anys seixanta –Doce en el patíbulo, Los cañones de Navarone o El desafío de las águilas– també han d'ocupar un lloc destacat dins el cànon. La força de Malditos Bastardos és què Tarantino sempre va més enllà d'allò que promet, generant la decepció dels que esperen poca cosa més que un exercici brillant de reescriptura, i generant l'admiració dels que el veiem com un dels grans creadors de formes del cinema contemporani i com un dels cineastes amb més capacitat de sorprendre. Mentre la publicitat de Malditos Bastardos no para d'insistir que allò que ens oferiran les imatges no és més que la visió de les desventures d'un comandament de soldats americans especialitzats a assassinar de manera cruel els nazis, a l'hora de la veritat, d'allò que ens parla la pel·lícula és d'una altra cosa. Ens parla de la manera com la reinvenció de la història del cinema ens pot portar a reinventar-nos la pròpia història o de com el cinema clàssic continua sent, tal com va assenyalar el dictador Benito Mussollini en el moment d'inaugurar Cinecittà, «l'arma més perillosa». Tarantino reinventa la història del cinema fent que Sergio Leone se situï al costat de Marcel Carné o que el cinema de Leni Reifensthal doni pas a un exercici de rehabilitació de To be or not to be d'Ernst Lubitsch. El còctel és excessiu, però brillant.

L'eix central de Malditos Bastardos no és res més que una variació del tema de la venjança femenina que el cineasta ha explorat a Kill Bill i a Death Proof. Una dona, en aquest cas d'origen jueu, decideix preparar una venjança contra els oficials nazis que han assassinat la seva família. La peculiaritat de la venjança és que aquest cop té lloc a l'interior d'una sala de cinema i que entre els convidats a desaparèixer, dins la ficció, es troben Hitler i Goebbels. La lògica de la versemblança pot semblar arriscada, però una de les virtuts de Tarantino és la seva capacitat per fer creïble allò increïble, per convertir la realitat en imatge i la pel·lícula en un joc de reciclatge permanent entre les imatges de present i del passat.

Un dels tòpics que circulen sobre l'estil Tarantino és considerar-lo com un director especialitzat en l'acció i en la crueltat de la violència. Malditos Bastardos pot desil·lusionar els que s'esperen això del cineasta. La pel·lícula juga constantment amb la dilatació del temps i tota la seva estructura es basa en un seguit d'escenes llarguíssimes, en les quals els diàlegs són trivials i moltes vegades ratllen l'absurd. En aquest cas, Tarantino es manté fidel a ell mateix i porta fins a l'abstracció la seva idea que el cinema no és res més que un joc refinat sobre el llenguatge. Tot al llarg de poc més de dues hores sentim a parlar el francès, l'anglès, l'alemany i l'italià. Els diàlegs no fan més que establir un joc entre les maneres de dir, de pronunciar i d'actuar. És per això, que veure aquesta pel·lícula en versió doblada, amb actors que parlen francès arrossegant les erres, és un veritable pecat mortal.