cultura

ENTREVISTA. Xavier Baró

Guillem vidal. cantautor

“Fer música comporta mirar el dimoni als ulls”

“El folk representa estar sempre en moviment”

Distingit, fa unes setmanes, amb el Premi Enderrock 2015 al millor disc de folk, Allau d'estrelles solitàries (Mixtura, 2014) s'ha convertit ja –tot i la seva condició d'EP, amb sis úniques cançons– en un altra gran diana de Xavier Baró (Almacelles, 1954). Un disc per als més desfavorits que connecta amb algunes de les obres més atemporals de la música folk i que s'afegeix a una discografia –imprescindible recórrer, sobretot, a Cançons del temps de destrals (2004), però també a Flors de joglaria (2006), Lluny del camí ral (2009) i La màgica olivera (2011)– cada vegada més rica i consistent. Baró farà dijous vinent dos passis a Barcelona (20h i 22h) en el marc del cicle Tunes & Roses BCN Gin del Jamboree de la Plaça Reial.

D'on sorgeix l'impuls per escriure aquesta mena de cançons tan marcadament socials?

L'any 2013, la Fundación Robo, un col·lectiu de Madrid sorgit al voltant del 15M, em van demanar una cançó de contingut social per a un disc compartit amb altres artistes de l'Estat. En aquell moment vaig pensar que havia de fer un disc on parlessin els desafavorits pel sistema econòmic, una realitat que es vol amagar sota la catifa i que jo sento molt present.

A qui li interessa amagar-ho sota la catifa?

És una realitat que contradiu el triomfalisme polític, els hi refrega per la cara el seu fracàs i la seva la obscenitat, juntament amb la de la banca.

Per què el folk ha d'estar compromès amb la gent que pateix?

No ho limitaria només al folk sinó a l'art en general. La música popular sorgeix de la gent. Són les cançons que al llarg dels segles han sigut la crònica de la vida, de les injustícies, del dolor... i de la festa, també. I d'això n'ha fet bellesa. Jo no dic que s'hagi de fer política, però si que s'ha de ser cronista dels temps actuals. Fer música comporta, de tant en tant, compromisos, mirar el dimoni als ulls. Miles Davies denunciava el racisme i la pobresa dels negres americans. Els Clash deien que les guitarres eren com metralletes per lluitar contra les injustícies. I aquí... ja no se'n recorda ningú, de La Polla Records?

Com es familiaritza de les situacions dels personatges que inspiren aquestes cançons? Són gent propera?

Conec casos de primera mà, però és igual això; per a fer cançons es requereix estar atent, sempre connectat. Així és com t'arriben les idees, flaixos que et sorprenen en el moment més inesperat.

Fins a quin punt es considera un cantant de folk?

Si folk representa estar sempre en moviment i commoure's... doncs sí, ho sóc.

Se sent sol a l'hora de defensar aquesta idea de música folk?

No, no em sento sol. O sí, com va dir Leonard Cohen: “Som romàntics: estem sols”. El que veig és que, a Catalunya, els mitjans públics no tenen cap interès per ensenyar tot el ventall musical que tenim, a mi i a molts altres ens aparten de la superfície i només mostren una cançoneta inofensiva que van canviant cada tres mesos, però sempre és la mateixa.

De què vol que li serveixi a l'oient el contacte amb aquestes cançons?

Per tenir una visió panoràmica de la vida, per a que pensi singularment, per a que li torni a vibrar la campaneta del cor, per a que posi en dubte tot el que li diuen, per a què recordi que l'art popular neix del cor d'un mateix per anar a trobar el dels demés.

Empra instruments com l'arpa i la gralla. Què aporten, a la seva música?

Les meves cançons tenen una qualitat una mica fosca, de manera que l'arpa és com un rierol de muntanya, les equilibra aportant-los-hi claredat. La gralla, en canvi, és el so que em connecta amb el costat tel·lúric de la meva música.

Converteix el ‘Minstrel boy' de Bob Dylan, un de les temes de les cèlebres ‘Basement Tapes', en ‘El jove joglar'...

Ja fa temps que li havia fet l'adaptació al català. Durant més d'un any, tots els mesos, fèiem amb El Fill del Mestre [àlter ego del músic lleidatà Jordi Gasión] uns concerts en un petit cafè. Hi cantàvem només versions i cançons tradicionals, i aquesta, la vaig fer per cantar-la allà. Més tard, quan gravava el disc, vaig veure que encaixava amb la temàtica. El joglar que canta i passa el barret és ara mateix una imatge perfectament actual. Qui llençarà uns cèntims a aquest joglar que s'ha de guanyar la vida cantant i no anirà a Peralada o serà portada de cap revista? Basement tapes, d'altra banda, és per a mi un dels millors discos de Dylan. És el que la música hauria de ser: interpretació, un micròfon i bones cançons, sense la neura de dissenyar un so perquè allò pugui sonar a la ràdio. És com els meus discos, que els gravo en directe tot deixant-hi les imperfeccions.

Se sent un joglar?

En el fons del meu cor, ho sóc. És el que més m'agrada i més ser fer: anar d'aquí cap allà cantant les cançons que faig i altres que m'agraden per a dur-les a la gent.

Hi ha, també en el disc, ‘El nen d'Hiroshima', un poema del turc Nazim Hikmet popularitzat per Pete Seeger.

Vaig aprendre a tocar la guitarra tocant les cançons que hi havia en uns llibrets que editava Hogar del Libro: Folk Songs, del qual en van sortir uns quants volums. Aquesta està en el primer, que té una portada molt bonica de Jordi Batista. Jo tenia 14 anys, i la vaig sentir cantada per Ramon Casajoana i em vaig quedar paralitzat. Molts anys després, el 2014, mentre acabava Allau d'estrelles solitàries, la vaig somiar. Quan vaig despertar, vaig buscar la lletra, vaig agafar la guitarra elèctrica i la vaig gravar, de patac, tal qual és en el disc.

Quan se li va despertar amb més força aquesta consciència de casar localisme i universalitat?

La consciència ja fa molt temps que hi és, jo diria que des de que canto. No vaig posar-ho en pràctica, però, fins a Cançons del temps de destrals. Amb el meu amic Ramon Godes parlàvem molt de fer que la nostra música fos única i portés a qui l'escolta el so de la nostra terra. S'havia d'aconseguir casar la música experimental amb la “denominació d'origen” i la senzillesa del folk. Pensar universalment i actuar localment. Va ser llavors que vaig decidir que ho faria costés el que costés. Però encara n'hi ha que s'estranyen quan dic que, a la banda, hi porto una gralla. És el complex de provincians que té aquest país.

Un disc, ja, de referència: ‘Cançons dels temps de destrals' (2004)...

Aïllats en un estable, que era l'estudi, vam trobar una estranya bellesa que es va incrustar en les cançons. Un disc d'una altra vida...

Tres discos que hàgin sonat aquests últims dies a casa seva?

Volunteers, de Jefferson Airplane; Misterios de nuestra selva, de Ramon Godes & Alejandro Royo; Beggar's Banquet, de The Rolling Stones... I més de tres! jo escolto música encadenat al sofà.

ALLAU D'ESTRELLES SOLITÀRIES
Xavier Baró
Discogràfica:Mixtura


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.