Un cau de meravelles

L'acumulació ordenada era la llei principal dels gabinets de col·leccionista, també anomenats, en molts casos, gabinets de meravelles. I aquests espais mítics dedicats al coneixement i al somni és al que més s'assembla l'impressionant estudi que l'artista Antoni Miralda (Terrassa, 1942) té al barri del Poblenou de Barcelona, emplaçat en una antiga fàbrica. La gran i llarga nau, amb un ampli entresolat i prestatges que arriben fins al sostre, acull, literalment, milers d'objectes, entre obres pròpiament dites, relíquies de grans accions artístiques (com Honeymoon, el famós casament entre l'Estàtua de la Llibertat de Nova York i el monument a Colom de Barcelona), objectes d'arreu del món en vitrines i neveres d'exposició que l'artista ha acumulat amb motiu del projecte Food Culture i també una completa biblioteca i arxiu. Tota una cosmologia de color, sentit de l'humor i també reflexió crítica d'un dels artistes catalans vius més internacionals, representant de l'art conceptual més lúdic i fresc. Un espai de meravelles, gairebé museístic, on costa no sorprendre's a cada pas

Miralda, que també resideix al mateix edifici quan és a Barcelona, ja que passa temporades als EUA, reconeix que la hiperacumulació en l'espai respon a la mateixa naturalesa del seu treball. Difícilment els seus projectes, que s'allarguen en el temps i impliquen països diferents i molts col·laboradors, surten al mercat artístic convencional. Seria difícil vendre en una galeria, per exemple, la cadena gegantina, de la mida del coll de Miss Liberty, en al·lusió a tots els esclavismes, que penja d'una paret de l'entresolat de la nau. Per a un museu podrien ser els grans fragments que componen la monumental Llengua de Llengües, aquí embolicats en plàstic.

La llum natural entra per les lluernes del sostre però quan l'artista encén els llums es remarquen moltes més meravelles. S'il·luminen un dels anells de compromís de Miss Liberty, immens, penjat a la paret i, sobretot, les falses neveres que fan d'expositor d'objectes relacionats amb el menjar, que formen part del Food Cultura, un projecte a llarg termini que reflexiona sobre la història, els rituals i la relació que totes les societats tenen amb el menjar. Aquest és un tema recurrent en tota la trajectòria de Miralda, molt abans que es posés de moda el concepte de la cuina com un territori fronterer amb l'art. “Nosaltres [ell i la seva dona, la xef Montse Guillén] fa molts anys que parlem d'aquest tema. Avui en dia existeix aquesta reflexió arreu del món”, diu.

A les neveres s'exposen al mateix nivell objectes de tot a cent amb peces fruit de la supervivència: gots de cartró, objectes fets amb pneumàtics... Hi veiem també productes de diàspora, menjar originari dels països d'origen dels immigrants però que es comercialitza només aquí. A les vitrines no falten objectes més kitsch, com un recipient amb forma de gran fal·lus que s'utilitza com a objecte de broma als casaments a Portugal.

En una petita rebotiga s'acumulen més andròmines, entre elles la pelvis de bronze de Colom. Una cortina amb una sirena dóna pas a una sala de reunions i biblioteca i a la cuina, “el territori de la Montse Guillén”. I fins i tot al lavabo hi ha espai per a l'art: dos inodors de costat, un de blanc i un de negre, que Miralda va exposar als EUA per denunciar la segregació racial. “A veure si me'ls compra un marajà”, comenta l'artista. Aquesta obra, però, no s'inclourà en l'exposició sobre l'obra americana de Miralda que es veurà al Macba a la tardor. De moment, l'artista té una parada al mercat de la Boqueria, on es poden entregar ofrenes a un altar dedicat a sant Stomak.