El D’A recupera l’ADN

Ja “Les xifres de l’any passat són anecdòtiques per a tothom, no es tornaran a repetir mai més.” Carlos R. Ríos treu importància a les 219.000 visualitzacions a tot l’Estat que va aconseguir l’any passat el certamen que dirigeix, el D’A Film Festival Barcelona , en una edició virtual que es va haver d’improvisar en ple confinament. “La gent ja havia repassat tot el que tenia a les plataformes i el D’A va suposar aire fresc.” Afortunadament, les coses han millorat i el festival D’A se celebrarà entre demà i el 9 de maig en una edició presencial i també en línia. “Aquest any tornem a l’ADN tornbaatural del festival, que és fer-lo presencial, amb les seves diferents seus, i seguim investigant què vol dir fer un festival també en línia”, explica Carlos R. Ríos en una entrevista a aquest diari. Les seus físiques són el CCCB, la Filmoteca de Catalunya, la sala Zumzeig i els cinemes Renoir Floridablanca, que substitueixen els Aribau. La part virtual es fa a través de la plataforma Filmin.

Carlos R. Ríos destaca que a la programació d’aquest any “hi ha molts grans noms reconeguts, com Tsai Ming-liang, Hong Sang-soo, Sharunas Bartas, Nobuhiro Suwa, Abel Ferrara, Matías Piñeiro, Cristi Puiu...”, i remarca l’estrena al festival del monumental projecte DAU, del cineasta rus Ilià Khrzhanovski, del qual es podran veure la pel·lícula i la sèrie. El director del D’A recorda que el festival “no està adscrit a cap gènere ni cinematografia, més enllà que som un festival de cinema d’autor”, i hi afegeix: “Oferim pel·lícules que han tingut èxit en festivals internacionals i són molt esperades. Són títols que no s’han estrenat encara al nostre país i oferim l’oportunitat de veure’ls per primer cop i, en alguns casos, per primer i últim cop, perquè no tenen prevista estrena comercial.”

El festival s’inaugura demà al CCCB amb la pel·lícula francesa Adiós, idiotas, la gran guanyadora dels César, i entre els films destacats hi ha First cow, de la directora nord-americana Kelly Reichardt; una altra producció francesa, Las cosas que decimos, las cosas que hacemos; Rizi (Days), de Taiwan; la producció espanyola Karen, amb l’actriu Christina Rosenvinge en el paper de Karen Blixen / Isak Dinesen; la producció nord-americana Shirley, amb Elizabeth Moss (Mad Men); Siberia, d’Abel Ferrara i amb Willem Dafoe, o Two mothers, la darrera pel·lícula de la directora japonesa Naomi Kawase.

La programació inclou algunes produccions catalanes: Mia y Moi, dirigida per Borja de la Vega protagonitzada per Bruna Cusí; Armugan, dirigida per Jo Sol; Transocéanicas, film codirigit per Meritxell Colell i Lucía Vasallo, i ¡Corten!, de Marc Ferrer. Carlos R. Ríos destaca a més l’aposta que fan pels curtmetratges des de fa tres anys (aquest any n’hi ha 28 de seleccionats) i la retrospectiva sobre Malgorzata Szumowska, “una de les directores més destacades del cinema polonès contemporani i una directora de culte del cinema europeu”.

Altres trets de la programació és la important representació del cinema europeu (“Encara que siguem un festival internacional, el cinema europeu té una proporció més gran”) i la presència de molts autors emergents: “Tenim una secció que es diu Talents, que és l’oficial competitiva i només hi entren directors amb la seva primera o segona obra, i Impulso Colectivo, la secció que dediquem al cinema català i espanyol, està normalment centrada en la nova autoria.”

Les cineastes també hi estan ben representades: “Intentem que en totes les seccions hi hagi paritat –explica el director del festival–. A la secció Talents és més fàcil, últimament, perquè ja s’ha equilibrat molt en tot el panorama de la producció mundial, i també passa a Impulso Colectivo i a la secció de curts. Direccions, en canvi, és més una secció de directors i directores de llarg recorregut i a vegades no és tan fàcil equilibrar homes i dones. Però aquest any ha quedat molt equilibrat en totes les seccions.”

Pel que fa a convidats, no hi haurà cineastes estrangers: “Vindran tots els directors catalans i espanyols, però les limitacions de la Covid fan difícil que vinguin directors europeus i d’altres països”, lamenta Carlos R. Ríos.