Àngel tossut

Sol Picó, en els seus 30 anys de carrera, insisteix en els seus temes de sempre, fent un pas més artístic. De ser la més valenta del galliner a somiar ser un cigne majestuós. A Malditas plumas, Sol Picó es queda al Paral·lel i desitja fer el pas de corista a vedet. Ho prova tot. Des de l’humor psicalíptic fins a posar-se de puntetes per complir l’alçada de vedet i a llançar-se cap a un striptease. El seu és el conegut plany de corista, de vida precària tot i aparentar opulència escènica (L’Emperadriu del Paral·lel i Las chicas del coro, per citar dos exemples). És evident que Sol Picó és una piconadora, que diu i rediu, que es transforma per mantenir-se viva dalt de l’escena, amb lesions als genolls o sense. És un àngel caigut, que s’aixeca i es guareix les ferides per tornar a llançar-se al vol, un exemple de treball, d’autoironia ben valenciana i d’inquietud.

Malditas plumas plasma uns quadres notables però es perd en les transicions. Potser si jugava amb el format revista hauria pogut adoptar el format de números breus amb chimpum final i presentador que els distregui les pauses. Roger Julià, un músic tan vulnerable com punk (amb unes plomes que recorden les perruques despentinades dels heavies), segur que hi podria fer el joc.

L’arrencada és preciosa. Amb una Sol Picó dreta mentre una altra Sol Picó estén els braços intermitentment, com si fos un pollet sortint de l’ou. Resulta que una és titella i que es convertirà en un altre àlter ego durant bona part de la peça. En realitat, una fórmula perquè es converteixi en l’ase dels cops.. Thomas Noone també es desdoblava amb un mig titella de goma a After the party, amb una revisió del seu cos similar a la de Picó, però amb una trajectòria molt diferent Sol Picó, que utilitza habitualment la veu en off, parla pels descosits, com una humorista de revista, com en una stand up comedy singular. La ballarina s’expressa amb molta lletra, posant sempre l’acudit i, en algun racó, la incertesa, al final. Ella viu dalt de l’escena i entén que cal decantar la seva dansa d’exigent interpretació cap a escenes més populars, més teatreres. Sol Picó parla en castellà (amb alguna cua catalana) i perd l’oportunitat de visibilitzar el món de revista que es feia en català que ara es parla, tot recorrent a tesi teatral d’en Serafí Pitarra (L’esquella de la Torratxa, Liceístas i cruzados), d’en Juli Vallmitjana (El casament d’en Terragada) o d’en Santiago Rusiñol (Jocs Florals de Canprosa) Malditas plumas no té la profunditat social de Red room o Només són dones. Potser tira massa coets sense enfocar prou (com l’aparició de les coristes o l’animador que ara demana que s’aplaudeixi o que s’insulti la vedet de pega). Sol Picó és insubornable. Ni els seus genolls adolorits l’allunyaran de l’escena.