Els plaers de Melody

Dos anys han esperat els aficionats barcelonins per tornar a veure en directe Melody Gardot, la diva de Nova Jersey que ha tornat el jazz a la dimensió de l’estil, a una manera d’actuar, superba. Al Palau va fer de tot, va cantar com els àngels, va tocar una estona el piano i va interpretar un bon grapat de temes, sempre amb el gust posat a la bossa nova. No en va, el pianista que liderava el seu magnífic grup era el brasiler Philippe Powell, fill –com va explicar ell mateix en un castellà perfecte– del guitarrista carioca Baden Powell, un dels patriarques de la bossa. També els acompanyaven Christopher Thomas al baix, Jorge Bezerra a les percussions, Irwin Hall als saxos i un quartet de corda format per Astghik Vardanyan, Gohay Papoyan, Artyom Manukyan i Astghik Gazhoyan. Els asseguro que des de la primera peça, Wayfaring stranger, van demostrar que tot no era la cara guapa i la bellesa de Gardot, enfilada en uns tacons d’agulla que feien vertigen. La bossa va marcar el moll de l’os del concert. La segona peça, C’est magnifique, l’extraordinària Samba em preludio –cantada a dos veus entre Gardot i Powell, en francès i portuguès– i Berimbau van ser els bombonets d’un concert que ens va deixar amb la boca oberta. El jazz cadenciós i les interpretacions clàssiques, reforçades per la calidesa de la veu i la qualitat del grup, van ser norma. Un exemple seria la recreació dramàtica d’Obstinada, subtil com les escombretes de Bezerra i la dicció, el lletreig perfecte de Gardot. Un deu!