Una pel·lícula lluminosa

Una dona que arriba a la quarantena i que, començant una relació amorosa, sent el desig de la maternitat, però no es queda embarassada, podria convidar a un relat ple de clixés sobre una frustració. A Les enfants des autres, Rebecca Zlotowski ho evita: hi ha, certament, el desig de viure l’experiència de la maternitat biològica, just quan s’acaba aquesta possibilitat, però no és perquè Rachel (esplèndida i càlida Virginie Efira) senti que és una dona “incompleta” pel fet de no tenir fills. Encara més: el fet d’exercir com a ensenyant amb un esperit que transcendeix la pura tasca professional fa que s’adoni que poden crear-se altres formes de filiació: no perquè substitueixin res, sinó perquè en elles mateixes donen sentit a la vida.

El desig de tenir una criatura, de fet, està lligat a un enamorament que Zlotowski mostra amb una delicadesa atenta a la joia dels cossos. Rachel s’enamora d’Ali (Roschdy Zem) que té una filla petita amb la seva excompanya. La directora francesa també evita un altre clixé: la relació entre Rachel i l’ex d’Ali (Alice, que només apareix en tres seqüències amb les quals Chiara Mastroianni demostra que és una actriu d’una gran sensibilitat) no apunta una rivalitat o malfiança entre dones, sinó un respecte i una comprensió recíprocs. En aquest film discret i elegant també es fan presents els vincles que poden crear-se amb els “fills dels altres”. Hi ha l’alegria i també la tristesa de la vida que s’arrisca amb l’amor. I s’imposa una lluminositat que, al final, s’expressa amb la versió francesa de Georges Moustaki (Les eaux de mars) d’una bella cançó (Aguas do março) d’Antonio Carlos Jobim: “la promesa de vida, un misteri profund”.