Imprescindible. La brevetat de la seva estada recomanaria una reposició i que incorporés funcions per a instituts, ja en l’època de Julio Manrique a la direcció del Lliure. La mirada sobre aquesta nova masculinitat fuig del pensament primari majoritari, promogut inconscientment per la societat. A Paisajes para no colorear, La Re-sentida va donar un cop de taula empoderador amb un grup de noies que deien escapar-se de sentir-se víctimes del masclisme imperant. S’empipaven, això sí, amb les seves mares, veritables víctimes del sistema i que, a sobre, el perpetuaven. Ara, en aquest càsting de teatre amb joves de 13 a 17 anys els va aparèixer un grup que no respon al model de mascle que domina en instituts, places i futbol. Es van trobar amb una bombolla per retratar la natura salvatge. Els set components, igualment, el retraten i assumeixen el paper antipàtic de l’agressor en una escena en què ells, habitualment, són víctimes. El moviment és antinatural, com el de l’Oasis de la impunidad, que l’any passat es va veure en el Dansa Metropolitana.

Vestits d’etiqueta, són una crítica als models depredadors, a la competència, a les armes. Ells, es reconeixen sensibles, dèbils: prefereixen plorar de frustració (perquè troben a faltar empatia arreu) que ofegar-se dins seu. Poden renunciar al discurs binari de l’heterosexualitat; el superen des de la seva naturalitat. Es reivindiquen com són i abraçar-se. Un centaure desconfia. El mamut és l’ésser estany que es tem i alhora es repudia.

De la por salten a la protesta. I, al final, a un alliberament catàrtic amb el cant de Madonna i una foto de grup empoderadora. Commou. Recomanable com ho van ser les anteriors obres del grup xilè. Cal revisar-se al mirall i celebrar un alliberament: són valents declarant-se dèbils enmig de la turba.