cultura
Pilar López de Ayala
Actriu
“El meu retir no ha estat voluntari”
Fer el personatge versemblant en dues escenes és el repte de les pel·lícules d'històries encreuades
Provinent del planter d'Al salir de clase i altres sèries televisives, Pilar López de Ayala (Madrid, 1978) es va mostrar aviat com un talent preparat per a desafiaments més grans. Amb només 23 anys, va guanyar el Goya pel seu paper de Juana la Loca, i ha alternat cinema de qualitat més convencional (Alatriste, 13 rosas, Lope...) amb propostes d'autor com En la ciudad de Sylvia, de Guerin, o El extraño caso de Angélica, de Manoel de Oliveira. Ara torna a les sales amb Rumbos, film dirigit per Manuela Burló Moreno i interpretat també per actors com Karra Elejalde, Miki Esparbé, Carmen Machi i Nora Navas. Mostra una Barcelona nocturna, amb grans avingudes i rondes que la creuen, per on circulen els personatges, que busquen l'amor.
Què tenia aquest paper de ‘Rumbos' per fer-la sortir del seu retir?
No ha estat de cap manera un retir voluntari. Crec que sóc una mica víctima de les circumstàncies polítiques del nostre país i, com tants altres espanyols, m'he hagut d'anar a buscar la vida a fora. El fet que decidís estudiar és perquè necessitava fer alguna cosa que em fes sentir que no estava estancada, que avançava. Hi ha qui ha deixat la professió. Jo segueixo aquí dempeus, subsistint.
Va presentar a Canes ‘El extraño caso de Angélica' i el seu productor, Lluís Miñarro, ha plegat.
Hi ha un tipus de pel·lícules que no pot desaparèixer! Tenim un cinema d'autor meravellós, no es pot reduir tot a cinema comercial. Hauríem de mirar una mica com fan les coses al cinema francès, tenir un model que no estigui sotmès als canvis de govern, i impedir que la nostra indústria trontolli d'aquesta manera.
El seu personatge explica el seu sotrac sentimental a un taxista, interpretat per Karra Elejalde. Com explica la seva reacció?
La vaig afrontar com una pel·lícula d'emocions. Interpreto una dona molt emocional, que vol viure una vida convencional i s'adona que la seva parella no sent el mateix que ella i la converteix en víctima d'una manipulació. El personatge no estava gaire desenvolupat, i vaig buscar la manera de fer-lo versemblant, de compondre el personatge en dues escenes, que és el repte d'aquestes pel·lícules d'històries encreuades. Hi havia de donar alguns colors per despertar l'imaginari de l'espectador. És un desafiament i, a més, té un punt de comèdia. La directora em va dir que l'havia escrit expressament per a mi.
Es pot estimar sense gelosia, com fa el seu personatge?
I tant. La gelosia té a veure amb un tipus d'amor més apassionat. Però la veritat és que no feia aquesta lectura del personatge. És algú que passa aviat de l'amor al desinterès, i això el fa més complex.
Li agraden les pel·lícules corals de vides encreuades?
M'agraden, però com m'agraden també les pel·lícules que no són corals. Quan m'ofereixen un personatge que em sembla atractiu, i percebo que li tinc respecte, que em provoca una mica de tremolor, tinc inclinació a fer-lo.
Creu que l'èxit de diverses comèdies espanyoles recents pot fer canviar les coses?
Això espero. Som testimonis d'un canvi, a veure si ens toca alguna cosa bona, perquè això és com un pèndol. Després de caure tan avall de pressupostos, condicions de treball, i fins i tot creativament parlant, crec que ara el pèndol ha d'anar cap a l'altra banda i hem de recollir tots els fruits del que hem anat sembrant.
Esperem que no sigui un pèndol que torni anar avall, més aviat una fletxa cap amunt...
El que passa és que les fletxes cauen de cop. Quasi prefereixo que hi hagi l'harmonia del pèndol.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
