Economia

SANTIAGO NIÑO-BECERRA

CATEDRÀTIC D’ESTRUCTURA ECONÒMICA DE L’IQS-URL

“Hi haurà copagament sanitari i les pensions se cenyiran a la caixa”

No hi haurà espiral preus-salaris perquè les empreses no s’ho poden permetre
El capitalisme és contaminació, perquè sempre ha vist la natura com un abocador gratuït
Només quatre gats disposen de l’anomenat estalvi embassat, així que no té la importància que se li vol donar
Les grans empreses aprofitaran la crisi com a coartada per executar plans de reestructuració

Ni la seva ment clarivident va imaginar un gir argumental tan insospitat com el de la covid-19. La irrupció del virus va enxampar Santiago Niño-Becerra enllestint el seu darrer llibre, Capitalismo 1679-2065, publicat l’octubre del 2020, de manera que només s’hi va poder referir molt breument. Per això dedicarà a la pandèmia i les seves conseqüències la seva pròxima obra, en què treballa el temps que li deixen les classes, el Twitter i les nombroses col·laboracions en premsa, ràdio i televisió.

L’economia està sortint del virus a empentes i rodolons. L’eficiència que vostè em pronosticava en l’ última entrevista no es veu enlloc.
L’eficiència és part de l’ADN del nou model econòmic que està emergint. Els problemes de desproveïment que hi ha ara estan motivats per decisions que es van prendre en el passat: els estoc zero o les deslocalitzacions, unes decisions que no critico perquè es van prendre per abaixar costos i han funcionat. El que passa és que ara dificulten una ràpida recuperació del ritme de producció. No obstant això, és un fet temporal. Coincideixo amb els economistes que vaticinen que el transport marítim es normalitzarà el juny o juliol de l’any que ve. Dit això, si escasseja el manganès o el niquel o altres matèries primeres no és un tema que pugui resoldre el transport marítim. Com tampoc el tema del gas, del qual ara es parla tant; de vegades es barreja tot i tot sembla el mateix problema perquè tot està pressionant els preus a l’alça, però no ho és.
La inflació es pot acabar enquistant?
La inflació serà temporal. Respon al fet que, pels problemes que comento, transitòriament l’oferta és inferior a la demanda, però s’acabaran estabilitzant i els preus baixaran. Sobre el risc que la inflació es traslladi als salaris? No ho farà, els salaris no creixeran de manera generalitzada, senzillament, perquè les empreses no ho poden pagar. Com a molt, hi haurà determinats perfils professionals molt demandats als quals s’haurà de pagar més. A més, si apugessin els salaris a tothom encara hi hauria més inflació i a la falta d’oferta se li afegiria l’increment dels costos salarials. La conseqüència de tot plegat és que hi haurà una pèrdua permanent de poder adquisitiu, que a la llarga afectarà el consum.
No passa també que a la falta d’oferta se li suma un excés de diners en el sistema?
Sí, és el que jo anomeno les amfetes, però penso que la majoria d’aquests diners estan en els fons d’inversions i a la borsa i especulant amb les commodities. I això enllaça amb el que he comentat abans. Que hi hagi una falta de determinats minerals és a causa que hi ha una demanda elevada, que hi ha mines amb restriccions per la pandèmia, però també que són objecte d’especulació. Però si es refereix a l’anomenat estalvi embassat, el que les famílies suposadament han acumulat durant la pandèmia, penso que és un estalvi que tenen quatre gats i que no té la importància que se li vol donar. Si no fos així, no s’entendria que un 55% dels espanyols afirmi que no té estalvis ni per fer front a un imprevist com que s’espatlli la caldera, això segons una enquesta de l’INE.
Però el mercat immobiliari viu un bon moment, la compra de pisos està revifant.
D’acord, però qui compra aquests pisos? Els fons d’inversió? Segurament també algunes persones com a inversió per després llogar-los. En tot cas, és un tipus de despesa que només beneficia uns quants. En canvi, quan parlo amb la propietària d’una botiga de roba d’una localitat de la costa em diu que no ven res, que els bars estan plens, però que el seu comerç, no. En tot cas, els pocs euros que té la gent els està aprofitant per sortir.
Potser roba no, però sí que s’estan comprant més electrodomèstics, bicicletes, sofàs, matalassos...
Un consum molt vinculat a la llar i que s’acabarà quan la gent es quedi sense diners, perquè els salaris no pujaran. És molt simptomàtic que la Comissió Europea hagi rebaixat les seves expectatives de creixement de l’economia espanyola al 4,6%: el que està indicant és que anem a una desacceleració aquest any. La inversió no perdrà pistonada, ho farà el consum.
El model productiu d’estocs zero i de proveïdors asiàtics està en qüestió?
Si la pregunta és si determinades produccions es relocalitzaran, la resposta és que sí però, robotitzant els passos de la cadena productiva. Només té sentit portar una part de la producció que ara es fa a Àsia a prop si és de manera automatitzada. Això és una notícia excel·lent per a les empreses que fan robots, la majoria de les quals són estrangeres, però l’impacte que tindrà sobre el mercat laboral local serà baixíssim.
I l’impacte sobre el transport marítim de mercaderies? Perquè ara està en mans d’un oligopoli de navilieres que s’està beneficiant d’uns preus dels nolis disparats.
Malgrat les relocalitzacions que hi pugui haver, el transport marítim continuarà sent fonamental per al comerç internacional. I com en molts altres sectors s’està concentrant per acabar en mans de pocs. Que Maersk i altres grans navilieres s’estiguin aprofitant de la conjuntura actual per engreixar els seus beneficis és evident, però tampoc no veig que ho puguin mantenir durant gaires mesos. Abans de la pandèmia portar un contenidor de Xangai a Los Angeles costava 2.000 dòlars i ara, 12.000, això no hi ha qui ho suporti gaire temps. Seria el caos.
Es podria haver planificat millor la represa de l’activitat a escala mundial?
El virus és un cigne negre i per definició no es podia preveure, i ha enxampat les empreses amb el que tenien al calaix, no hi ha res més.
Sí, però hi ha governs que han donat xecs a les famílies per fomentar un consum de productes que ni les empreses ni el comerç internacional podien satisfer.
Els governs han fet coses per raons que s’escapen a la lògica econòmica, però que havien de fer de cara a l’opinió pública. Certament, però, han contribuït a pressionar la cadena de subministrament i, en darrer extrem, els preus.
En aquest sentit, com valora les mesures que han pres els governs per mantenir llocs de treball i protegir el teixit empresarial?
Des d’una perspectiva política, la reacció ha estat de manual: s’havia d’aturar el cop. Els ERTO han impedit que l’atur augmentés de cop en 3,2 milions de persones a Espanya. És la manera de frenar el pànic col·lectiu. Ara bé, això té conseqüències, perquè el deute públic de l’Estat ha crescut 25 punts en un any i el dèficit, 8 punts.
Què passarà amb les empreses quan el suport públic es retiri?
Hi havia moltes empreses zombis ja abans de la pandèmia que segurament no haurien d’haver arribat fins aquí perquè han consumit ajudes que haurien d’haver beneficiat les empreses amb futur. Fa poc parlava amb un assessor de pimes que estimava que la meitat de les empreses que coneix acabaran tancant, o bé perquè no podran tornar els crèdits, o bé perquè no podran suportar la falta de subministrament, o bé per altres raons. I amb les grans passarà un altre fenomen, i és que aprofitaran la crisi com a coartada per executar plans globals de reestructuració d’ocupació. L’impacte no s’ha acabat i l’atur pujarà.
Quina política monetària hauria d’adoptar el BCE?
Els tipus d’interès no deixen de ser el preu de diner i, com hem dit abans, els preus pugen quan hi ha una falta d’oferta d’un bé o servei, però el que tenim és un excés de diner al sistema. Però, a més, el BCE no apujarà tipus perquè dispararia els costos financers per a les empreses i els particulars, i en les actuals circumstàncies d’endeutament complicaria la recuperació. És més intel·ligent esperar que això passi, que passarà. El problema és el deute. El món tancarà aquest any amb un deute de 350 bilions de dòlars. Això és impagable. De moment, la roda del deute continua girant perquè a ningú li interessa que pari, tothom apunta en els seus balanços aquest deute com si realment algú el pogués assumir, i així ens anem enganyant tots plegats. Però això no té lògica i en algun moment s’hi haurà de fer alguna cosa. Quina? No ho sé, però preveig compensacions de deute, quitances, declaracions de deute perpetu, etc.
I com afectarà l’estat del benestar, ara que la despesa pública hauria de reforçar pilars com la Sanitat, o garantir les pensions?
Quan després de la Segona Guerra Mundial es va posar en marxa el model de protecció social (educació pública i gratuïta, sanitat universal, pensions, subsidis, etc.), aquest model es basava en quatre supòsits: plena ocupació, demanda de treball sempre amunt, salaris indexats a la inflació i esperança de vida després de la jubilació de, com a màxim, deu anys. Avui dia, cap d’aquests supòsits s’està complint. No hi ha diners per finançar aquesta despesa i, en part, s’està finançant amb deute. Tard o d’hora, i per mandat de Brussel·les, s’haurà d’introduir el concepte de copagament per a alguns serveis i les pensions s’hauran d’ajustar al diner que hi hagi a la caixa.
I les prestacions d’atur?
Els subsidis d’atur no seran un greu problema. Les empreses que sobrevisquin augmentaran la productivitat a còpia d’inversió, i la demanda de treball, caurà. Serà un bé escàs i s’haurà de repartir. En conseqüència, l’ocupació a temps parcial augmentarà molt i per això l’atur no ho farà. Perquè quan una persona treballa ni que sigui una hora ja no queda registrada a les estadístiques com a aturada. Però significarà una reducció de la renda mitjana de les persones, i les recaptacions per impostos i les cotitzacions socials es reduiran encara més.
Hi ha marge per apujar impostos?
No, anem al pagament per ús de les carreteres, de la sanitat, o almenys a un copagament. Però hi ha marge per perseguir més el frau fiscal.
Un copagament vinculat a la renda?
Avui dia, amb la mineria de dades se sap tot de tothom i es poden aplicar els criteris que es vulgui. No hi ha cap problema per tenir en compte la renda. Ara bé, si el que vol saber és què passarà amb la desigualtat, doncs ja li avanço que anirà a més, però no per la banda dels impostos, sinó per la banda de la concentració del capital. És a dir, el capital cada cop estarà més concentrat i tindrà més importància, les rendes del capital i les generades pel capital cada vegada tindran unes remuneracions més diferenciades de les persones que treballin en activitats menys intensives en capital o en sectors serveis i de baix valor afegit. I d’altra banda, no estem en una guerra freda, com quan s’havia de comprar la pau social via redistribució de la renda... I si s’ha de comprar la pau social es legalitza la marihuana, s’implanta la renda bàsica i s’estableix un sistema de lleure quasi gratuït, allò que jo anomeno el trinomi social.
Ha seguit la cimera de Glasgow sobre el canvi climàtic? Es pot combatre sense canviar les bases del model econòmic?
En aquestes cimeres hi ha molta hipocresia. El capitalisme és un sistema que va néixer contaminant, vinculant el creixement amb la contaminació perquè va considerar que la natura era un abocador gratuït. I gràcies a això hem tingut el creixement que hem tingut, però la conseqüència és que ens estem ofegant. Ara bé, aturar això és molt complicat, perquè afecta el creixement i el benestar material de la gent i té implicacions polítiques. Només es prendran mesures serioses quan la situació sigui molt greu, i aleshores seran dictatorials, com ara limitar dràsticament la mobilitat o el nombre de peces de roba que ens podrem comprar.
La moda no deixa de ser una necessitat creada.
Sí, però la moda és PIB. No crec en les teories del decreixement, però sí que veig que podem anar a un estancament, i el risc és que aquest PIB estancat cada vegada anirà a menys mans.

“Catalunya és a les portes del declivi”

Francesc Muñoz Dorado
L’etern debat entre Barcelona i Madrid s’ha instal·lat en la suposada falta de dinamisme i empenta de la capital catalana. Hi està d’acord?
Sí, però no només de Barcelona, sinó de Catalunya en el conjunt. Hem arribat a un punt que, una de dues: o Catalunya aconsegueix moltíssima més autonomia fiscal i financera o anirà progressivament a menys. A Euskadi gràcies a aquesta capacitat han pogut transformar una economia obsoleta vinculada a les siderúrgies d’acer comú en una indústria i uns serveis d’alt valor afegit. Catalunya no té la capacitat fiscal ni financera que necessita per abordar la transformació. Centrar el debat en Barcelona i en Ada Colau és un error. Catalunya es troba en un moment crític, a les portes d’un declivi.
L’independentisme és, en part, una resposta a aquesta situació.
Per canviar les coses no cal la independència. Euskadi no n’és.
Però té el concert econòmic. Creu que Espanya pot prescindir dels ingressos de Catalunya?
El tema no està ben plantejat. Allò que Espanya no es pot permetre és tenir regions com Astúries, Extremadura i Andalusia, que tenen superàvits fiscals interregionals a còpia dels diners que provenen d’altres regions, és insostenible. El que jo dic és que algunes autonomies haurien de retornar les competències a l’Estat, treure aquests governs autonòmics que serveixen de molt poc i que les regions que realment tenen oportunitat puguin tirar endavant.
Serà gràcies als fons europeus que Catalunya tindrà el 2022 uns pressupostos més galdosos?
Sí, però hi ha una cosa que s’ha venut com a fantàstica, que és que el 75% del pressupost es destinarà a despesa social. Per a mi això és un indicador de com de malament està Catalunya. La societat catalana necessita que s’inverteixin en ella 75 euros de cada 100 que es recaptin en impostos, i els altres 25 a fer altres coses. El normal seria que de cada 100 euros, 75 fossin a inversions, a infraestructures, a mantenir les carreteres, que estan fatal... El de Catalunya no és un cas excepcional, hi ha moltes altres regions europees que també es troben en situacions similars; per això, vaig arribar a pensar que Brussel·les obligaria els estats a donar oxigen als territoris més puixants. Però no ho ha fet, i després va irrompre el virus.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Guardons

Presumeixen de talent

barcelona
economia

Protestes a l’entorn de Mercabarna

Gelati Dino, amb seu a Empuriabrava, ja té botiga a Doha

CASTELLÓ D’EMPÚRIES

Donació de la Cursa Popular del Carrer Nou al Rotary Club

girona

Els API, satisfets amb el recurs contra la llei antidesnonaments

barcelona
ECONOMIA

El PIB de l’eurozona va créixer un 0,3% el tercer trimestre

BRUSSEL·LES

Segona jornada de protesta al voltant de Mercabarna

Barcelona

Ocupació “fluixa” el primer tram del pont de la Puríssima

GIRONA

El BarMar s’estima que no s’enllestirà abans del 2030

París