Opinió

Caiguda lliure

Gala al seu castell

“En lloc d’artista, Gala continua sent la dona vista a través dels ulls dels altres

Un dels esdeveniments artístics de la temporada haurà estat la gran operació organitzada per rehabilitar públicament Gala. Era la peça que faltava per acabar de daurar el procés permanent de mercantilització de tot allò que tingui a veure amb Dalí. I quina peça! Implacable, manipuladora, avariciosa, garrepa; odiada de jove per la seva promiscuïtat sexual, escarnida de gran pel patetisme amb què exhibia les pelleringues del seu mite eròtic... Sembla mentida que la dona al voltant de la qual s’ha construït bona part del cercle màgic que protegeix Dalí fins ara no hagi rebut l’atenció que li pertocava. L’exposició del MNAC, amb la imprescindible col·laboració de la Fundació Gala-Dalí, ha estat el colofó de tot un treball de reparació moral que va començar el 2011, amb la publicació del Diari inèdit descobert poc abans per sorpresa entre la paperassa procedent del castell de Púbol. Fenòmens editorials d’aquesta magnitud semblaven ja desterrats des que la proliferació de manuscrits extraviats i de sobte reapareguts a cal drapaire va tornar sospitosa aquesta mena de troballes, però en el cas del quadernet blau de Gala el prodigi sembla bastant convincent: havia quedat oblidat entre fulls solts atribuïts a Dalí i pendents de classificar, com la seva mateixa autora, en espera de ser redimida. Però en el món de Dalí, “el geni” –nom amb què es va coronar a si mateix, potser en un gest autoparòdic, i que li han comprat sense cap sentit del ridícul tants de sequaços–, no pot haver-hi res banal, i Gala, per força, no podia ser només Gala, sinó Gala elevada al cub. Així doncs, tota l’operació de desgreuge s’ha sustentat a desarmar-la com a musa i construir-la com a artista; a fer de l’objecte un subjecte i reivindicar-la com una creadora activa que murmurava a l’orella del marit tot d’idees abracadabrants. Tot això està molt bé, però les relíquies reunides per fonamentar el discurs de la coautoria desprenen més aviat un tuf melancòlic: unes figures del tarot, unes icones russes, els seus exemplars de Puixkin i Tsvietàieva, un molinet de cafè pintat, els seus vestits de madrastra de la Ventafocs i, sobretot, molts de retrats. Gala continua sent la dona vista a través dels ulls dels altres, en la pintura de Dalí i Ernst, en les fotografies de Cecil Beaton o Man Ray, encara que projectant una ombra de dubte sobre allò que els homes veien, o creien veure, o volien veure, o detestaven veure. La veritat és que no haurà estat mai tan a prop de la “dona objecte”, mal que pesi, com en el moment de sotmetre-la a aquests exercicis revisionistes, ajaguda a la taula de dissecció amb els ulls oberts, la pell d’oliva, el seu vestit de col·legiala i el somriure dur de qui sap el que vol però, estranyament, es conforma a buscar-ho en l’obra d’un altre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.