Opinió

‘El cançoner de Can Ventura’

La música i les cançons populars tradicionals són una bona raó per valorar i estimar un país

Si no passa res greu (esperem que no, oidà), demà, dissabte, al meu poble es farà una mena de concert espectacle dedicat a la cançó popular tradicional de la Garrotxa. El 2019 sortí a la llum un llibre excepcional dels autors Pep Vila, filòleg, i Josep Garcia, estudiós de la cançó de tradició oral i membre del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, basat en les cançons populars tradicionals que cantaven (i de quina manera) les germanes Rovira de Sant Feliu de Pallerols, l’Anneta, la Carmeta i la Ciseta.

El cançoner de Can Ventura és un llibre excepcional que recull cançons de tradició oral al poble; està absolutament documentat, hi apareixen les partitures de totes les cançons amb comentaris musicals d’alta volada, i un CD amb la gravació de les cançons cantades per les tres germanes de can Ventura. Un llibre excepcional –he dit– tot i la volada gallinàcia (Pla dixit) del tema eminentment local, vilatà. L’obra té un doble enfocament: posar els materials a l’abast d’estudiosos i professionals, i contribuir a la difusió i ús d’aquests materials a la societat d’avui, tan lluny d’aquella societat tradicional que –per dir-ho com Francesc Pujols– els va veure “arrelar, créixer, florir i treure noves llavors”.

Amb l’acte de demà s’intenta tornar a la vida cançons d’un temps reculat, i evocar tot allò que les envoltava i impregnava de sentit, les qui les cantaven i l’escenari vilatà on actuaven –per dir-ho així– les tres germanes. Hi ha hagut llarga feina en la preparació i posada a punt, s’hi han esmerçat moltes hores, esperem que en segueixi alguna forma de profit de cara a l’interès i estimació per tot allò que és nostre. I la música i les cançons populars tradicionals són una bona raó per valorar i estimar un país que entre tots anem fent.

El vincle de les germanes amb el poble era tan fort com evident. Can Ventura sempre va ser la casa de tothom, i molta gent de Sant Feliu tenim viu el record d’anar-hi a cantar, a escoltar cantar i passar-hi els diumenges a la tarda, en sortir de la funció religiosa. Les tres germanes (encara les veig i les sento) cantaven amb una senzillesa i espontaneïtat absolutes. L’Anneta deia: “Quan cantàvem a la vora del foc durant les llargues vesprades d’hivern, l’oncle Ramon ens dirigia amb els amolls.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.