Opinió

Crònica de Barcelona

La batalla d’Urquinaona

Què pot sortir malament quan un equilibri tan delicat rep l’impacte de somiatruites sense talent urbanístic però amb despatx oficial?

Poc que es devien imaginar els defensors dels baluards de Sant Pere i de Jonqueres, a l’extrem nord de la muralla de la Barcelona assetjada, que allà mateix es construiria una plaça urbana, que adoptaria el nom d’un bisbe andalús integrat a Catalunya, que acolliria l’expedient X d’un cinema reconvertit a teatre –el Borràs– i d’un gratacel testimoni de la Barcelona de Porcioles –la torre Urquinaona– i que no tindrien l’honor d’acompanyar sant Pere, els ibers laietans, Roger de Llúria, Pau Claris, Ausiàs March, Joan Pere Fontanella i la batalla de Trafalgar en l’imponent relat històric que confluiria en aquell indret. Tampoc devien sospitar que el sòl que trepitjaven seria epicentre per connectar passat i futur, la Ribera, Santa Caterina i Ciutat Vella amb l’Eixample, el port amb els turons i la Catalunya lliure amb la Ciutadella borbònica. I que aquell mateix lloc, llavors assetjat per la corona espanyola, tornaria a ser camp de batalla segles després. De batalles èpiques a cop de llamborda i contenidor incinerat per defensar la llibertat i la dignitat davant les porres, les sentències i la bilis de la mateixa borbònica Espanya. I de batalles més prosaiques i quotidianes per un pam d’asfalt a la Barcelona del segle XXI, intentant transitar d’una ciutat a l’altra i no morir en l’intent.

Ningú podrà negar que Urquinaona sempre ha estat un repte ambiciós i alhora complicat en termes urbanístics i de mobilitat. No només per la seva capacitat de connectar diversos espais de la ciutat en totes direccions, sinó per la complexitat d’una confluència de fins a nou carrers de dimensions i sentits diversos en aquest mateix espai. Què pot sortir malament quan un equilibri tan difícil i madurat al llarg del temps com aquest rep l’impacte d’ideòlegs, talibans i somiatruites sense talent urbanístic però amb carnet, despatx i segell oficial? Què pot passar quan una cruïlla que veu passar cada hora centenars de vehicles en totes direccions amb una coordinació agafada amb pinces ha d’entomar un canvi de paradigma pensat per a un flux infinitament inferior? Què passa quan l’ego i la doctrina volen tan per sobre dels ciutadans, els seus usos, les seves necessitats i la seva capacitat d’adaptació?

Fins no fa gaire, baixar des de Gràcia fins al mar i viceversa era senzill, directe i fins i tot àgil, tot i travessar l’Eixample, Urquinaona i el districte de Ciutat Vella. Ara, és una expedició de durada incerta o una gimcana. La nova Via Laietana és una artèria estrangulada i la desembocadura ascendent ha transformat Urquinaona, sí, en un cul-de-sac. Semàfors de 10-15 segons en verd que converteixen carrers en rateres plenes de cotxes aturats, conductors demanant hora al psicòleg i motors contribuint més del compte a embrutar l’aire de la ciutat i escalfar el planeta.

Les grans ciutats com Barcelona són el que són, acumulació de gent, habitatges, comerços, empreses, entitats culturals, centres educatius, mèdics i esportius, serveis... un ecosistema cuinat a foc lent durant segles, igual que les necessitats de mobilitat que genera i que el transport públic no arriba a satisfer. Una cosa és dimensionar-la, reconduir-la i humanitzar-la i una altra és retallar-la amb la serra mecànica expulsant dels carrers 50 o 100.000 vehicles diaris. Això és menysprear profundament les persones que hi van a dins.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.