Donar voltes sense tornar a passar pel mateix lloc

La brillantor d'un personatge i d'una obra no prové mai de la linealitat. Baltasar Porcel es va moure en espiral. Semblava que donés voltes a una mateixa idea, però sempre acabava per transitar per nous indrets. Va circular per la narrativa de ficció, però no podia deixar el periodisme. La seva ficció semblava realitat, però feia del seu dia a dia un marc idoni per a la ficció.

La seva mirada provocativa i sarcàstica li feia sumar adhesions, però també rebuig. Un rebuig que l'esperonava a continuar endavant amb aquell toc de supèrbia que cal als grans creadors.

En el seu caminar per mantenir sempre un cert esperit de contradicció, Porcel va trobar la diferència. El blanc es podia transformar en negre i el negre en blanc. Una alquímia que no provenia d'un truc de mag de fira, sinó de les arts d'un gran coneixedor de la naturalesa humana. Un saber que, a més de les fonts intel·lectuals, provenia del profund arrelament a la terra, tot i que a vegades el vestia de nomadisme. La llengua, matèria primera del seu treball, sortia de la terra i la tractava com un fruit que per tenir forma, sabor, olor i gust calia abans haver-lo conreat bé. Porcel plantejava la seva obra com un jardí que el seu esperit orgullós havia de cuidar amb refinament i cura.

Amb la mort de Baltasar Porcel mor un clàssic de la nostra contemporaneïtat. Un home que, com és característic dels grans literats catalans, va imposar-se per talent i per la voluntat d'ocupar el lloc que creia que li pertanyia. Un gest que no negava la generositat perquè ell mateix va conduir i apadrinar escriptors més joves als quals servia de referència per la seva actitud decidida i provocativa.