Religió i Evangeli

Dos mots que, suposadament, haurien de tenir –no només etimològicament– una relació i evolució morfològica comuna, dins del cristianisme en general, sinó, i de manera especial, dins del cristianisme catòlic. La realitat, però, és que avui a l'Església són més omnipresents el dret canònic, les normatives i els manaments dels seus eclesiàstics que no pas l'Evangeli de Jesús de Natzaret.

Un dels teòlegs que ha sobreviscut a les inquisitorials maneres de la CEE, el jesuïta granadí José M. Castillo, ens diu que “el cristianisme no pot creure en el que és diví, si no, no creu en el que és humà”. Dit en altres paraules: no pot creure més en la interioritat dels temples que en els problemes del carrer. I segueix, car és fonamental en el cristianisme creure no des d'“el més sagrat” sinó des d'“el més profà”. I ho argumenta dient: “Segons els evangelis, Jesús va mantenir una relació d'intimitat constant i familiar amb el Pare-Déu, però igualment va mantenir una relació mortalment conflictiva amb el temple i els seus sacerdots” (avui podria ser amb el Vaticà i els seus bisbes i cardenals...).

El teòleg, crític amb l'Església-institució, es pregunta: “Per què es respecta més determinats homes que determinades dones? Per què el dret canònic concedeix als clergues uns drets i privilegis que nega als laics? Per què l'Església té tan poca presència per donar solucions, o per alleugerir tants problemes humans i, al mateix temps, els bisbes s'esmercen decididament per tal d'evitar que els governants no els toquin els privilegis legals i econòmics de què gaudeix l'Església espanyola?” Nosaltres podríem afegir-hi: per què es continua marginant les dones i es mantenen posicions misògines? Castillo se'ns mostra contundent: “A l'Església, hi ha més religió que no pas Evangeli!”

UNA Conclusió que podem compartir milers de cristians, laics, religiosos/ses, sacerdots, també algun bisbe (pocs), potser algun cardenal, difícilment! Al 1973, el prestigiós economista anglès John Hick afirmava que “el cristianisme necessitava dur a terme una revolució copernicana”. Calia aleshores i cal ara –ens diu el teòleg franciscà José Arregui Olaizola (que, com a tants altres, li van retirar la llicència canònica i es va veure obligat a deixar l'ordre franciscana)– que es reconegui que l'univers religiós no està centrat en el cristianisme ni en cap altra religió, sinó en Déu. Això, per Olaizola, no només comporta la derogació d'aquell insensat principi que proclama “fora de l'Església, no hi ha salvació”, sinó que també comporta la revisió radical de tots els dogmes del cristianisme”.

Una revolució i una revisió que no es donen, tot i que el papa Francesc deixa anar espurnes d'esperança, com ara el perdó de l'avortament...