Opinió

Caiguda lliure

“Habent sua fata libelli”

“Sovint el destí dels llibres, llegits o no, és ser dipositaris de records

Els llibres tenen el seu destí, deia el poeta llatí Terencià Maure. És ben sabut que el vers sencer, “Pro captu lectoris habent sua fata libelli”, posa l’accent no tant en els llibres com en el profit que en treuen els llegidors, i encara que pres al peu de la lletra significa que els llibres tenen el destí que els reserva la capacitat dels seus lectors, la traducció s’ha anat adaptant als interessos de cada època, de manera que alguns l’interpreten ara com un signe de la perdurabilitat d’uns llibres enfront d’uns altres, mentre que els més comprensius amb les flaqueses humanes són partidaris de creure que a cada lector li correspon el llibre que s’ajusta a les seves capacitats.

No és del tot clar que hi hagi llibres que ens estiguin destinats, però és probable que alguns dels que ens hem procurat fins i tot amb desgana acabin formant part de la nostra vida amb el magnetisme d’un fat inadvertit. Feu la prova: suprimiu dels prestatges tots els que jutgeu prescindibles, els que ja no tornareu a llegir mai més, els que no penseu llegir de cap manera, els que us van fer mal, els que tenen adherit el trist record d’algú que us va abandonar, els que han envellit tan ràpidament com la moda o l’excitació fugaç que us els van portar a casa, i davant el llom del més desgraciat de tots, un llibret sense cap valor que havíeu llegit un estiu xafogós a l’ombra d’una morera, us aturareu dubitatius i entendrits, com davant la fotografia extraviada i de sobte retrobada de l’àlbum familiar. El destí dels llibres sovint és ser dipositaris de records. N’hi ha que ens en guarden; n’hi ha que no. El benefici o el plaer obtinguts de la lectura no sempre formen part del valor que els concedim, i pot donar-se el cas que alguns d’editats amb molta cura, fins i tot cars, que vam esprémer fins a l’última lletra en llargues jornades d’estudi minuciós, siguin expulsats del prestatge sense gaires remordiments: ja n’hem pres tot el que ens podien oferir.

Walter Benjamin, que era un bibliòfil empedreït, parla de les relacions subterrànies que establim amb els llibres en un article famós titulat Desempaqueto la biblioteca, en el qual reescriu l’aforisme clàssic per fer-lo reposar, no ja en el destí dels llibres com una entitat difusa, sinó en cada un dels exemplars concrets, aquest que jo tinc, aquest que he tocat i que estimo en tant que escenari del meu propi destí. Per això, davant les caixes de volums encara per desembalar, no es veu afrontat a idees, sinó a imatges, al record de les ciutats on els va adquirir i de les habitacions on se’ls va emportar: la cambra infantil, la d’estudiant, i “la solitud d’Iseltwald vora el llac de Brienz”. Sigueu misericordiosos, avui, amb els llibres que regaleu, perquè els ficareu, també, dins la vida d’algú.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.