Opinió

Caiguda lliure

Un pati amb hortènsies

“Les millors lliçons de floricultura venen del pati de l’àvia

Darrerament, no faig més que descobrir llibres de jardineria, tan poca disposició que hi tinc, i tots em meravellen. L’últim és El jardín perdido, de Jorn de Précy, on trobo aquesta màxima del bon jardiner: “El camí cap a l’obra es fa de genolls.” D’origen islandès, De Précy ha passat a la història per aquest breu tractat sobre el parc salvatgí que va agençar a la seva finca de Greystone, a Oxfordshire. Hi va plantar roures, bedolls, ciclàmens i sicòmors amb el desig de construir “un ordre feliç” que escapés, diu, al “desastre de la història”. El seu jardí és el reflex d’algú que s’ha retirat d’un món envilit que ja no reconeix com a propi, però cada edat té les seves, de flors.

De petita, les meves eren l’ortiga, la rosella i el pixallits. No en coneixia d’altres, a part de l’espiga de blat i les faves posades a assecar a l’era del Cigarro o de cal Carreteric. De margarides, que ens fèiem un fart de dibuixar a pàrvuls, amb prou feines en trobàvem en el camí cap a l’escola; només unes que s’hi assemblaven, diminutes com un botonet del puny de la bata que algú de nosaltres hagués perdut enmig de l’herba margenera. Eren flors per fer-hi coses, no pas per contemplar-les o flairar-les. El pixallits el bufàvem astorats que una cosa tan delicada i vaporosa pogués acabar deixant al descobert un pinyol tan lleig. A la rosella, que a casa en dèiem quiquiriquic, li esclovellàvem la poncella per fregar-li els pètals sedosos amb els dits encara enganxifosos del suc de llet que degotava de la tija tallada, amb aquella pelussa tendra que la recobria. L’ortiga, si mai hi anàvem a ensopegar, l’assotàvem amb llàgrimes als ulls –i els braços i les cames encetats– amb la primera branca que trobàvem, per ensenyar-li l’odi que sentíem per tot allò que era inexplicablement malvat, que eren molt poques coses, llavors, i la majoria tenien la forma dentada d’un fullatge embardissat. Als campaments escoltes, entràvem en contacte amb una vegetació més complexa, encara que, si no eres prou aplicat, tancaves l’etapa juvenil no coneixent gaire res més que les mores dels esbarzers i la por del bosc quan es fa fosc.

Les millors lliçons de floricultura les vaig rebre al pati de l’àvia. Hortènsies, geranis i alguna mata de begònies, sobretot; flors de cases barates, de poble feiner i ras, de davantal lligat al pit amb un imperdible i olor de llenya humida i carn d’olla. No m’hi fixava gaire, la veritat, ni tan sols quan, per Fires de 1994, aquells testos van acabar al celobert de casa, junt amb el mundo i la vella olla d’aram, abonyegada de tant fer-hi l’escudella. Fins que no et fas gran, no comprens l’olor reparadora de la mimosa i el til·ler, que conté totes les altres: la del pixallits, l’ortiga i el quiquiriquic, i fins i tot la colònia de l’àvia, i l’ordre feliç del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.