El vespre d’aquest dilluns va ser estrany a la plaça de Sant Jaume. No hi va haver protestes. Però m’agrada pensar que, sense ser-hi físicament, els joves manifestants que aquests dies revoltats criden “llibertat” hi eren mentalment i emocional mentre es lliurava la medalla d’or al mèrit cultural a Daniel Giralt-Miracle. Al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona no hi havia ni sol un seient buit. Va ser un acte d’homenatge preciós i molt oportú en aquests sorollosos temps d’horitzó incert. La cultura, sobretot la que aspira a veure-hi més enllà, ha estat, és i serà el lloc d’on broten els anhels de justícia i de drets de la societat. La cultura és el grau màxim de la independència dels individus i dels països. Aquesta és la lliçó de la trajectòria de Giralt-Miracle, que inclús en els moments de foscor més absoluta (ell és fill de la postguerra, però també d’un pare, el gran grafista, impressor i tipògraf Ricard Giralt Miracle, que va ser “la seva millor escola”, com es va dir a la cerimònia) la cultura avança i ens fa avançar. Les seves matèries de treball han estat l’art, el patrimoni i el disseny, les més incompreses i massa sovint menystingudes en una Catalunya de monopoli literari. La seva revolució: fer que tinguessin valor, ja fos convencent els polítics de la necessitat de construir el Macba o propulsant l’Any Gaudí, el 2002, més decisiu en el fenomen internacional de Barcelona que els Jocs Olímpics. Gràcies, mestre.