I ara què?

Ha cos­tat quasi sis mesos, des del maig que hi van haver les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, que es reno­ves­sin les ins­ti­tu­ci­ons que gover­nen la Unió Euro­pea. D’una banda, el Par­la­ment, sor­git de les elec­ci­ons del maig, va pren­dre pos­sessió al juliol. Per l’altra, la Comissió Juncker també aca­bava man­dat i es van posar els meca­nis­mes per nome­nar una nova CE, que serà pre­si­dida per l’ale­ma­nya Ursula von der Leyen i que con­ti­nuarà tenint un comis­sari per estat mem­bre, els quals han hagut de pas­sar el con­trol del PE un fet que, jun­ta­ment amb altres detalls, ha pro­vo­cat que fins aquesta set­mana no s’hagi tan­cat i apro­vat la nova Comissió. Paral·lela­ment, també ha pres posició del seu càrrec el nou pre­si­dent del Con­sell Euro­peu, el belga Char­les Mic­hel, que subs­ti­tu­eix el polonès Donald Tusk.

Així doncs, tenim fla­mants diri­gents de les ins­ti­tu­ci­ons gover­na­men­tals de la UE per als pròxims cinc anys. Davant d’aquest esce­nari, és adi­ent la pre­gunta: I ara què? Doncs ara és l’hora de gover­nar afron­tant els rep­tes amb valen­tia, amb sen­tit euro­peu per sobre de l’esta­tal i pen­sant en el benes­tar, la lli­ber­tat i la segu­re­tat de la ciu­ta­da­nia. Feina en tin­dran i molta. El pri­mer que sug­ge­reixo que hau­rien de fer les tres ins­ti­tu­ci­ons és con­ju­rar-se per avançar en clau euro­pea cer­cant meca­nis­mes que faci­li­tin la presa de deci­si­ons, natu­ral­ment fent la tasca que cor­res­pon a cadas­cuna, però pre­ser­vant l’interès gene­ral. També és impor­tant afron­tar amb eficàcia i deter­mi­nació els rep­tes que té Europa, bona part dels quals sobre­pas­sen l’àmbit d’actu­ació d’un estat i, per tant, la UE els hau­ria d’aga­far amb res­pon­sa­bi­li­tat. Em refe­reixo a la sos­te­ni­bi­li­tat del pla­neta, esce­nari en què la UE hau­ria de ser un refe­rent mun­dial, tal com sem­bla que vol fer la pre­si­denta de la CE. Per altra part, també hau­ria de ges­ti­o­nar de manera comu­nitària i con­sen­su­ada la immi­gració, els refu­gi­ats i la política d’asil, ente­nent que això seria més fàcil si aques­tes polítiques ja esti­gues­sin cedi­des a Brus­sel·les, un fet que avui encara no és així. Apos­tar també per la inte­gració política i de segu­re­tat i defensa, i encara més davant la pre­vi­si­ble sor­tida del Regne Unit, tot ple­gat per fer front als con­flic­tes polítics inter­na­ci­o­nals i a pos­si­bles cri­sis econòmiques. L’eco­no­mia també reque­reix una atenció espe­cial, fent èmfasi en la gene­ració de polítiques que redu­ei­xin les desi­gual­tats entre ciu­ta­dans i també entre estats, i apos­tar per ser un refe­rent en l’eco­no­mia digi­tal i en la defensa del paper de la UE en el marc de l’enfron­ta­ment comer­cial entre la Xina i els EUA.

I pel que fa a rep­tes interns, les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees han de tre­ba­llar per res­ta­blir la con­fiança entre aques­tes i gene­rar un clima que faci­liti el con­sens i la col·labo­ració entre els estats mem­bres i també faci­li­tar espais de par­ti­ci­pació en rea­li­tats naci­o­nals que dema­nen democràtica­ment més reco­nei­xe­ment, amb la fina­li­tat que tot­hom se senti a gust i partícip dins la UE. Si anem per aquest camí tin­drem una UE més sòlida, eficaç i pro­pera a la ciu­ta­da­nia.