Cafè

Dia 45 (sí, sí, 45!) de con­fi­na­ment. 45 dies con­fi­nat i deu –deu!– sense pren­dre cafè. Després de tres o qua­tre dies de mal de cap, suposo que per l’abs­tinència, he apar­cat els cafès. En feia tres o qua­tre al dia, abans. Tan­cat a casa, amb una Nes­presso a dues pas­ses i un munt de càpsu­les a l’armari, vaig mul­ti­pli­car-ne el con­sum per dos. I algun dia, gai­rebé per tres. Ho he apar­cat, que m’és més fàcil de dir que ho he dei­xat. El tabac, ja fa molts i molts anys. Els cigars, no tant; fa mesos. En conec molts que aquests dies s’han posat a fer esport, i no n’havien fet mai, i un amic m’explica que ha dei­xat de men­jar carn i s’ha pas­sat a les ver­du­res i al peix, i que ja s’ha apri­mat tres qui­lets. I jo que em pen­sava que del con­fi­na­ment en sor­tiríem tots més gras­sos i amb una hàbits més tòxics. Pot­ser faré dieta, jo també. Em costa poc. Tan poc que, de fet, en començo una cada dilluns ;-). No ho sé, què faré. Sí que sé que el pri­mer dia que es pugui me n’aniré a un res­tau­rant, dema­naré de tot, brin­daré amb cava i xam­pany, faré un cafè (o dos) i fumaré un puret. O un puràs.