Tribuna
Prepotència judicial
Seria catastròfic que algun dia, si arribessin al poder, prosperés la sibil·lina, mefistofèlica demanda de les tres dretes d’elecció del CGPJ pels mateixos jutges. Espanta pensar-ho, en no menor mesura que indigna el cinisme màxim amb què, sense cap pudor, s’al·lega que tan nefanda reforma legislativa vindria justificada per “despolititzar la justícia” i assolir així una més alta cota “d’independència judicial”. Això conforma un exercici d’hipocresia superlatiu, gegantí.
Més o menys la meitat dels jutges estan associats, i d’aquesta meitat, en paral·lel a les tres dretes polítiques, un percentatge aclaparador ho estan en tres associacions que, per qualificar-les benèvolament, direm que són només “conservadores” o, aparentment (només aparentment), “apolítiques”. Són l’Asociación Profesional de la Magistratura (APM), Francisco de Vitoria i Foro Judicial Independiente. Només una quarta té caràcter progressista, Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, associació que a Catalunya registrà una escissió en plegar d’aquesta darrera uns vint components per a formar una nova associació anomenada Àgora, que vindria a representar l’esquerra més sensible al problema català.
Algú es podria preguntar per què el percentatge d’afiliats a associacions conservadores és tan abassegador dins la carrera judicial, de la qual cosa fàcilment es dedueix per què seria tan calamitós que els jutges del CGPJ fossin elegits pels mateixos jutges.
A Espanya, el sistema d’accés a la judicatura podria ajudar a explicar la raó d’aquest tarannà tan conservador o, en ocasions, directament reaccionari. A diferència d’altres països de la nostra mateixa tradició jurídica, aquí per accedir a la judicatura preval un sistema absolutament irracional, els d’unes oposicions, respecte a les quals prefereixo cedir la paraula a un catedràtic de dret segons el qual, després de palesar que és un sistema selectiu anacrònic i obsolet, que prové, ni més ni menys que del segle XIX i que “lo único que exige a los aspirantes a jueces es que retengan en la memoria un sinfín de datos y los «devuelvan» del modo más presentable posible ante un tribunal”, recorda que “la preparación de esta prueba de ingreso conlleva una fuerte inversión temporal y, en consecuencia, económica (heus aquí una realitat elitista i sovint endogàmica que difícilment deixa pas en la pràctica a les classes subalternes); son años de encierro, de aislamiento del medio social, de ensimismamiento, de alejamiento de la vida cultural y lúdica; son años, en fin, de sacrificio, de una suerte de enclaustramiento que terminará en el mejor de los casos con el ingreso en la «orden», un período, por tanto, de preparación para el «sacerdocio» judicial”.
I continua aquest prestigiós autor que per això “no cabe extrañarse de que se produzcan, fruto de las circunstancias descritas, algunos cuadros psíquicos con ciertas alteraciones” i que, per tant, “es preocupante que no se realice ninguna prueba psicotècnica y psicológica para el ingreso en la carrera judicial, lo que contrasta con otros sistemas comparados”, el que fa possible que s’incorporin a la carrera judicial, “que no se olvide es para toda la vida, personas que no disponen del equilibrio emocional suficiente o de las aptitudes psíquicas requeridas para ejercer una función tan delicada como es la de juzgar sobre la libertad y el patrimonio de las personas”. Perquè, efectivament, és una peculiaritat espanyola aquesta absoluta absència d’un previ cribratge psicològic. Sense anar gaire lluny, a Holanda, per exemple, cal realitzar, prèviament a qualsevol altre examen, un test psicològic que defineix la seva personalitat, el seu caràcter, la seva capacitat intel·lectual i les seves habilitats analítiques, l’actitud davant el treball, la immunitat davant l’estrès i –molt important– les seves habilitats socials.
En definitiva, Déu nos en guardi, d’un poder judicial governat pels mateixos jutges i, per tant, d’un corporativisme irrefrenable i, el més greu, d’un pujadíssim únic color ideològic.
