La tia àvia nua
La seva generació va viure dècades d’intens pudor pel que fa als pams quadrats de pell que era habitual de mostrar en públic
La nuesa humana, quan ha pogut ser pública, ha anat acompanyada d’efervescències exhibicionistes, que sempre s’han produït després que els cossos conills haguessin passat per algun coll d’ampolla restrictiu. Posem-ne dos exemples: en el Renaixement de fa més de mig mil·lenni, pintors i escultors van fer lluir culs, pubis i pits masculins i femenins... tot just sortits d’una edat mitjana que només havia permès aquella mena d’esquelets humans d’ulls esparverats i dibuixats amb línies rectes. I fa mig segle les revistes i el cine van passar per una inflació solar de turgències, tavelles i carndolles en el moment que la normativa franquista que condemnava aquestes generositats va passar avall. Montaigne recordava que la vida és ondoyante, que tot puja i baixa, i per això, després, quan la publicitat de la pell humana va ser habitual, l’atractiu de la nuesa va perdre alguns punts. Aquestes coses m’han recordat un episodi patit per una de les germanes de la meva àvia. La seva generació va viure dècades d’intens pudor pel que fa als pams quadrats de pell que era habitual de mostrar en públic. Més exactament dels centímetres quadrats que sumaven la cara i les mans perquè, com a molt i a l’estiu, l’església i l’estat acceptaven d’afegir-hi els avantbraços. En l’esfera privada la cosa variava poc; era corrent que, ni dins del matrimoni, aquells homes i dones haguessin vist mai completament nu l’una i l’altre: fins i tot hi havia camises de dormir llargues fins als peus proveïdes d’una obertura a l’altura del sexe per, i només per a l’assaig procreatiu, ésser traspassada. La nostra tia va romandre tota la vida soltera i, no cal dir, amb el cos guardat de qualsevol tacte i vista d’altri, homes i dones. Així va viure amb la seva mare –i besàvia meva–, i després sola fins als vuitanta i tants anys que va ingressar en una residència. Vet ací que, quan va arribar-hi, no recordo si “les noies” o “les monges” que regentaven l’establiment van indicar-li que l’acompanyarien a la dutxa (o a la banyera?) per ajudar-la i per comprovar que es rentaria de cap a peus. Així ho manava el protocol de la casa amb els que acabaven d’arribar. Llavors la tia se’ls va posar a plorar a llàgrima viva. No pas perquè no volgués seguir anant neta, sinó perquè elles la veurien nua, una cosa que mai no havia fet ningú més que la seva mare, i encara només quan era molt petita.
