Noemí Morral: de mar a mar
El mar rugós, dolorós, amb l’illa imaginada a l’horitzó, on tot va començar...
“Haurem de deixar la terra, la casa i la muller estimada...”. Ho va escriure Horaci fa segles, en una oda sobre la mort que a tots ens espera. Una mort que a vegades ens espera de la manera més procel·losa: l’onada no se’ns endú a nosaltres sinó la vida que havia compartit la nostra. La setmana passada, al Centre Cívic Barceloneta, una muller que va ser estimada (arquetip de totes les esposes i esposos estimats) va obrir delicadament el final del poema horacià: “Cada tarda vinc / a acomiadar-me / a la nostra platja / i em parles / des de l’horitzó. / Ahir menjaves maduixes / quan vaig arribar. / Avui la llimona / t’ha deixat les dents aspres. / Demà les taronges / potser et regalaran dolçor. / Cada tarda vinc / i cada tarda em parles / des de l’horitzó.” És així com escurça la distància Noemí Morral, autora del poemari Finestra poètica a Essaouira. No m’estranyaria que les paraules voletegessin encara per la sala, suspeses en l’aire i mogudes per les notes cristal·lines que Montse Morral feia brollar del piano. El títol del recital: De mar a mar. El mar com a objecte de contemplació. El mar rugós, dolorós, amb l’illa imaginada a l’horitzó, on tot va començar... El mar que interroguen esposes i esposos que han estat estimats i després deixats perquè l’illa reclama vides per a ser recordades. Esposes i esposos que encara estimen a la platja perquè el cor, com alguns poemes, es fa difícil o impossible de tancar-se. Cors, poemes i vides la bellesa dels quals no depenen de la mètrica, ni del càlcul ni de qualsevol altre artifici. Paraules on només poden capbussar-se plenament els lectors i els oients que han passat pel mateix tràngol de veure com se’n va una vida que, no essent seva, sí que ho era. La poetessa Noemí Morral, integrant del col·lectiu gironí Dones Tocades per la Lluna, va mirar un dia el mar i va decidir no tancar cap poema perquè les onades sempre ens porten noves dels qui se n’han anat i encara ens estimen. “Veig el vaivé / del mar / i penso: “és com la vida” / Ara perds en el va, / ara guanyes en el ve. / Ara tens en el ve, / ara et manca en el va. Una llàgrima cau, / un somriure arriba. / Així és el mar. / Així és la vida.” Seure davant del mar. Aixecar-se davant la vida.
