Bons i mals ‘tragos’ de Farners

Aquest cap de setmana, a Santa Coloma, quaranta-dosena Festa de la Ratafia, cada vegada més exquisida. La ratafia, sí, però també la festa... Enguany amb un confrare d’honor: l’incomparable Salvador Garcia-Arbós, un portent d’erudició, d’elocució i del que faci falta. Una altra novetat? Para compte a aquesta perquè aviat se n’acabaran les existències: la Ratafia d’aram, inspirada en el poema El viatge de Joan Vinyoli. “ (...) Un massa ardent xarop/ d’herbes de juny em vas posar a la copa / del comiat, que em vaig quedar morint / de set de tornar a veure’t...” Joan Vinyoli, el nostre poeta, tan farnesenc sense haver nascut a Santa Coloma (ben al contrari d’aquell altre de les càbales i els sepharads hispànics, que hi va néixer i poca cosa més). Joan Vinyoli, que una intel·lectualitat carrinclona i garratibada va silenciar perquè li agradava un xic massa beure els xarops de juny i els aiguardents de tots els altres mesos. Era, aquell, un món intel·lectual hegemònic, tenallat pel què diran més que no pas pel què llegiran. Com ha canviat la societat catalana! Aquella dreta cultural, malparlada i d’acudit fàcil en la intimitat però que filiprimava tant en públic, avui ha traspassat la seva pesantor i ganes d’asfixiar a l’esquerra pseudoprogressista. No pots fer servir segons quins adjectius, vigila de què parles, què dius, com ho expresses... Tot és sospitós de sexista, de masclista, de racista, de capitalista, de xenòfob (bé, i encara bo que aquest qualificatiu ens ha trencat la rima...!). La correcció política imposada és la destil·lació del seu dogmatisme de ferro colat, el baf de la seva burriqueria lingüística, el retrogust d’una manca d’estudi profund de tot. Una progressia que de tan barata ja no la volen ni al mercat dels dissabtes, però que ho encareix tot perquè disposa de tribunes públiques a dojo. Estem a això que Vinyoli no sigui una altra vegada silenciat, però no pas per la dreta, sinó per l’esquerra. I no pas per bevedor sinó per ofendre un feminisme hiperbòlic. “A l’aigua ens abracem: té el pubis / escarolat, la gropa sumptuosa, / que en jo tocar-la es fa més plena encara. / M’hi encavalco...”. Va, posa’m un gotet de Ratafia d’aram (o uns quants), a veure si deixo anar aquests versos en veu alta, sense por a la mala mirada d’aquest totis (o tòtil?) que se m’ha assegut al costat.