Quan acabà la guerra, el 1939, jo encara no havia fet els dotze anys. Això vol dir que tota la meva vida conscient, tota la meva creixença i evolució s’ha desenvolupat sota el franquisme. Als anys quaranta, batxillerat i universitat; als anys cinquanta, la incorporació a la narrativa catalana; als anys seixanta, el moviment de la Nova Cançó; als anys setanta, la crisi de la dictadura, i, amb la mort de Franco, la possibilitat de la reivindicació pública dels drets catalans. Jo m’he trobat, doncs, quan gairebé arribava als cinquanta anys, descobrint per primera vegada l’entusiasme de sentir-me viu en una comunitat viva, ja que encara no podia sentir-me en plenitud en una comunitat plena.

Ara entrarem als anys vuitanta. A vegades sembla que els aspectes purament formals –un canvi de dècada, l’aparició del 8– siguin especialment significatius. Deixarem enrere els anys del 7, tan contradictoris –acabament que no és del tot acabament, arrencada que no acaba de trobar el ritme d’arrancada...– i estrenarem un període decisiu. Un període crític. Els anys quaranta se’ns han imposat fins fa poc, i encara ens marquen; els anys vuitanta regiran molt més enllà de la nostra generació.

Espriu deia, amb la veu de Raimon:

“Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!”

Ara es tractarà de veure si és una llum solar, o una llum d’espelma; una llum que dibuixi amb precisió el que és clar i el que és fosc, o una llum que, amb les seves vacil·lacions, faci més mòbils i més envaïdores les ombres.

I això es concretarà, per bé o per mal, als anys vuitanta que ara ens trobem a les mans.

El poema continua:

“Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa…”

Hi ha mots que s’han salvat. Començarem els vuitanta amb Generalitat, Parlament de Catalunya, Estatut d’Autonomia. Ara es tractarà de veure què hi ha al darrere de cada mot, i si amb els noms retornen també les coses. Comencem la dècada del 8, i espanta força pensar que, en català, és tan fàcil confondre vuit i buit…

L’any 1980 és el primer any d’un compromís del qual depèn, en bona part, el nostre futur, i, d’una manera més immediata, la supervivència d’una consciència nacional digna, i per tant efectiva.

Que no hagin florit en va, doncs, la ginesta i les roselles. Que no hàgim pujat inútilment, doncs, amb dolorós esforç, els esglaons de lentes hores.

Que sigui veritat que, aquest 1980, començarem a seguir

“…el recte camí d’accés al ple domini de la terra”.