Cada any, quan arriben aquests dies, rellegeixo el Cançoner català de Nadal. És una delícia sempre fresca. S’hi troben acudits sorprenents, mots plens de flaire, formes molt populars de l’idioma, llistes inacabables de menges i de bèsties. I, a més, les pintoresques expressions que no signifiquen res i que, precisament per això, omplen el cant de graciós misteri i de complicitat ingènua: “Ja en baixen els pastorets, diridets, baixen de la muntanya amb esclop i bastons, diridons…

Tot llegint, sense voler ens fiquem en un món que té un estil i un ritme que se’ns encomana ràpidament. Em trobo cantant “Els tres pastorets” amb algunes petites modificacions:

Si n’eren tres botiflers,

n’eren dintre de la cova,

l’un ne toca el flabiol, l’altre toca la viola

i el tercer toca el consens

per tocar allò que no sona.

–Catalunya, Déu vos guard,

voldríeu ballar una estona?

–Que us voleu mofar de mi?

No vaig pas prou delitosa,

que ja sabeu que he parit

fa tot just poqueta estona,

n’he parit l’Estatutet,

boniquet com una rosa,

però tan feble i petit

que pels nostres pecats plora.

No tinc res per abrigà’l,

ni un bocí de minsa roba,

que els tres reis que l’han promès

no han sortit de la Moncloa.

Veu que puja un pastoret

que una flassada portava.

–Pastoret, bon pastoret,

voleu vendre-us la flassada?

–No us la venc, que per a vós

l’he teixit de bona gana

en les llargues nits d’hivern,

quan amb l’estel somniava.

–No us la pagaré amb diners,

ni amb poder ni amb or ni amb plata,

sinó amb la glòria del cel,

que per Déu us serà dada.

***************************************************

Accepteu si us plau, benvolguts lectors, la meva felicitació en aquest dia i, així com la claror ja comença a allargar-se –per Nadal, pas de pardal–, la comunitat de pastorets sapiguem anar engruixint la flassada amb la llana que ens fa nosa al clatell.