En temps de fentanil, val més l’altre narcòtic: la poesia. Enric Casasses, al poema titulat Cançó diu: “L’amor ho cura tot i no et fas vell, és perfecte contra els grans, la sífilis del cervell i la tristor de les mans. L’amor, que juga a daus amb la fortuna, cura de tot, menys de mirar la lluna.” El seu cosí, l’enyorat Pau Riba, escrivia la cançó Amor, amor, amor i deia: “Ai amor, amor, amor! És el mar qui et fa ser tan altiva o és la terra qui encén el teu foc; és el foc que m’amarga la vida, o és el vent, bufó de foc, qui em torna boig?” Més enrere en el temps, el mestre de tots plegats: al poema El bany, el gran Vinyoli escrivia que “T’estimo fins l’esquelet”. Maria Mercè Marçal, bruixa entre poetes, deia al poema Desglaç: “T’estimo quan et sé nua com la navalla, com una fulla viva i oferta, com un llamp que la calcina, cec. Com l’herba, com la pluja. Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.” De la poesia he begut i als poetes recorro per parlar d’un misteri, l’amor, que amb quasi mig segle de vida, encara no he entès. No oblido Els amants de l’Estellés: “No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles. Es desperta, de sobte, com un vell huracà, ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.” La Blanca Llum Vidal té un poema que es diu Crim i que es clava a l’estómac: “T’informo: moro de gust al tocar el foc que fa la pedra aquest matí, color baladre de fulla roja que sembla tu venint a mi cercant-me l’os per aferrar-t’hi. Ha estat un tret directe al cor.” La poesia no vol adeptes, vol amants, sentenciava Lorca.