Demà és dia de reflexió. Serà bo aturar-s’hi una estona i aprofitar el temps per pensar en l’acte transcendent que es viurà diumenge quan toqui posar un paperet a l’urna. Seria desitjable arribar a aquest moment havent-ho llegit tot i tenint clar quin és el país real que cal dotar de dirigents, quina és la gent que de veritat el pobla, se l’estima i el defensa, per la qual val la pena governar, i no aquesta Catalunya deformada per un discurs fruit d’una mescla primària, quasi analfabeta, irracional, d’odi al diferent i por al canvi i a l’evolució.

Ara que un extrem de la política d’aquest país està disposada a fer que sembli del tot normal, i fins i tot justificat, arrencar el vel islàmic a les dones que en porten, no seria sobrer explicar qui són aquestes persones a qui s’assenyala com si fossin les mares del mateix diable. Conèixer per respectar i, en aquest cas, fins i tot, per aplaudir.

Es diu Nawal Eddars, parla el català amb una veu delicadíssima, quasi de flabiol, i és la mestra de català d’un institut de Terrassa que va tenir un greu problema pel fet d’expressar-se en la llengua pròpia de Catalunya, que ha adoptat com la seva, el dia que va anar a renovar-se el carnet d’identitat en una comissaria de la policia espanyola de la seva ciutat. Fa dos anys que aquest diari va informar de la lamentable experiència que aquesta professora va tenir amb la policia, però aleshores es va publicar la història preservant la seva identitat, perquè allò important era el què i no el qui i, encara menys, la religió que professa.

Un dels arguments que va esgrimir la Nawal per mantenir l’anonimat va ser la voluntat d’evitar que els fets interferissin en la feina de docent. Avui dia els alumnes d’institut abans de dir bon dia a un professor o professora teclegen el seu nom a internet a veure què s’hi troben, i Nawal volia estalviar-se haver de donar explicacions a qui no toca.

Des d’aleshores fins ara han passat dues coses que han fet canviar d’opinió la professora. La primera és que amb el pas del temps els alumnes han acabat sabent que la seva mestra és poc menys que una heroïna, perquè quan la policia va vexar Nawal per haver-los parlat en català, ella no només es va mantenir ferma sinó que va acabar denunciant els agents, que falsament l’acusaven de no voler identificar-se.

La segona és que Nawal està d’acord amb qui signa aquest article que, vist el volum que està agafant l’altaveu del discurs contra la immigració, cal dir prou i explicar les coses tal com són. Perquè si es tracta de dividir el món entre els bons i els dolents –que tampoc es tracta d’això–, doncs és evident que la bondat i la maldat no entenen en bàndols.

Nawal va néixer i formar-se com a mestra al Marroc. El 2006 va arribar a Catalunya i va aprendre el català assolint prou nivell per poder ensenyar aquesta llengua a alumnes d’ESO i batxillerat. Del seu incident a comissaria en queda una investigació judicial encara oberta per la denúncia que ella va presentar per falsedat documental contra els agents. De la seva manera de ser en queda la valentia, enfront de la policia que la va maltractar i també la valentia enfront dels discursos que criminalitzen la diferència pel simple fet de ser-ho. La valentia i una manera senzilla, amable i bondadosa de ser. Un exemple de dignitat i fermesa.