Opinió

Mirades

Donarra, compromesa, trencadora

Girona dedica un espai a Natàlia Molero i Lloret, gestora cultural i escriptora, morta el 2015

Aquesta tarda la ciutat de Girona dedicarà l’espai amb jocs infantils que hi ha entre els carrers Pau Casals i Riu Güell, al barri de la Devesa, a Natàlia Molero i Lloret, gestora cultural i escriptora. I és així perquè Natàlia Molero va publicar narrativa com Em tragueren el cor, Aquí hi ha el meu pintallavis i Nardo. Un torero d’Olot, va guanyar el premi de narració curta Ciutat de Xàtiva amb El silenci dels plàtans i el Vila de Sant Boi amb El Viatge i també va escriure i es van representar obres teatrals seves. I és evident que va ser gestora cultural perquè va dirigir els Serveis Territorials de Cultura de Girona a la mort de Joan Saqués, entre 1995 i 1997, que després va ser directora de la Filmoteca de Catalunya fins al 2000, quan va ser cap de gabinet del darrer conseller de Cultura de Jordi Pujol, Jordi Vilajoana. També va ser regidora de Girona entre 1995 i 1998, membre del consell assessor de RTVE a Catalunya i, sobretot, directora de la Casa de Cultura del 2011 fins a la seva mort, el 26 de juliol del 2015, quan només tenia 55 anys.

Però escriure tot això no mostra qui era realment Natàlia Molero. Mare d’en Guillem i la Paula, que avui parlarà en l’acte de descoberta de la placa, en el dia del seu aniversari, va ser filla i germana. Havia adorat sempre el seu pare, un representant que va morir de manera fulminant també jove, i la seva mare. Va escriure als diaris, bàsicament en aquest, on va treballar a la secció de televisió i on va fer articles d’opinió fins que la cruel malaltia que la va afectar el darrer any i mig de la seva vida ho va impedir.

Però per definir la Natàlia em val més l’opinió d’una de les seves grans amigues, la Rosa Gil. “Una donarra. Un animal polític. Forta, compromesa, valenta, trencadora i molt i molt divertida.” Aquesta sí que és la Natàlia que recordo amb afecte i enyorança. Una dona que se sabia molt guapa i que n’exercia. Una enamorada de l’Escala, el poble on es refugiava, a primera línia de mar, i on tenia un grup d’amics que l’estimen i la recorden. Una dona que va voler trencar amb una vida convencional tot i la seva fe catòlica. Una addicta al cinema, a la literatura, i a qui li encantava escriure. Una bona polemista, com ho va demostrar en les seves intervencions com a tertuliana al Canal Català, on va fer amistat amb el pater Carlos Fuentes, o donant suport a les curses de braus, fins i tot al Parlament. O mostrant el seu suport al poble jueu i com a membre fundadora de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel. Una dona a qui la càmera estimava, com va demostrar presentant A+a+, a TV3.

Natàlia Molero era alegre i combativa, tot i que va rebre patacades emocionals que no esperava i que li van fer mal. No ho va demostrar mai en públic. M’agrada recordar-la sempre impecable i elegant, però mai convencional, com la recorda Rosa Gil, segurament pensant en els talons d’infart que li agradava portar i els guants a l’estil Rita Hayworth que lluïa quan li venia de gust. Girona la recordarà amb aquest espai a la Devesa i molts dels seus amics continuen enyorant aquella donarra trencadora, amb molt de coratge, vitalista i compromesa que no deixava indiferent ningú.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.