Opinió

Cristians perseguits avui

No sé si hi ha un xoc de civilitzacions. El que sí que existeix és un xoc frontal de religions en els països de majoria musulmana. No devem haver reculat, tots plegats, uns quants segles?

Les imatges de l'atemptat contra una església cristiana de ritus copte a Alexandria m'han evocat una estada d'una setmana tot just fa un any a la ciutat fundada per Alexandre Magne i que al llarg del segles ha estat un símbol de trobada entre Occident i Orient. Res feia pensar que als voltants de l'extraordinària Biblioteca Alexandrina, construïda de bell nou amb totes les eines de la modernitat tecnològica i cultural, s'hi pogués produir una matança en una de les poques esglésies cristianes de la metròpoli que s'escampa pel enorme delta del Nil. El que ha passat a Alexandria confirma que l'augment de l'extremisme islàmic està colpint violentament les comunitats cristianes, cada vegada més reduïdes en el món musulmà. En un informe publicat per la revista alemanya Der Spiegel fa uns mesos s'afirmava que els cristians són avui el grup religiós més perseguit arreu del món. Un índex de persecució global del cristianisme afirma que Corea del Nord és el país on la discriminació contra els cristians és més cruel, des de fa molts anys, i comporta condemnes a camps de treball. A la llista hi figuren a continuació l'Iran, l'Aràbia Saudita, Somàlia, les Maldives i l'Afganistan. Dels deu països capdavanters en les pràctiques sistemàtiques persecutòries, vuit són islàmics i gairebé tots tenen l'islam com a religió de l'estat.

Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, publicava un llibre fa dos anys que portava el títol d'El siglo de los mártires i que relatava les persecucions que els cristians havien patit el segle passat. Paral·lelament, el director del The Economist publicava God is back, on feia un llarg recorregut pels continents parlant de com la revifada global de la fe estava canviant el món. La sistemàtica persecució de cristians al segle XX fou perpetrada per estats totalitaris com la Unió Soviètica, la Xina i també l'Alemanya nazi. La diferència amb el moment actual és que la persecució no està sempre organitzada per estats totalitaris sinó per ciutadans residents en estats islàmics, fonamentalistes fanàtics, sectes religioses i també per gent que creu tenir fòbia als cristians. És interessant assenyalar com a molts països del Pròxim Orient el cristianisme hi va arribar molt abans que l'islam. El cas d'Egipte és inqüestionable.

Un dels llocs on s'han produït més atacs als cristians ha estat l'Iraq, on, per cert, també són molt freqüents els atacs sectaris entre sunnites i xiïtes. En l'últim cens iraquià del 1987, en plena dictadura de Saddam Hussein, els cristians eren 1,4 milions. En començar l'invasió dels Estats Units i dels seus aliats el 2003, la xifra s'havia reduït a menys de 400.000. Des d'aleshores, desenes de milers han fugit a llocs més segurs, com Jordània i Síria, tot i que la condició de cristià és més vulnerable que mai en aquella part del món. La persecució no és tan brutal en la majoria de països musulmans. A Algèria, per exemple, la qüestió arriba als diaris amb notícies que parlen que un capellà ha intentat convertir un musulmà o bé que ha insultat el profeta Mahoma. Una altra acusació és la blasfèmia, que es pot produir simplement no acceptant els valors centrals de l'islam i que afecta sovint periodistes, dissidents o cristians. També en països més tolerants, com Turquia, l'estat més tolerant i més proper a Europa del món musulmà, els 110.000 cristians pateixen discriminació. Els descendents dels dos milions de cristians que hi havia a Turquia quan era el centre de l'imperi otomà lluiten per la seva subsistència. Més perseguits que els cristians tradicionals són els conversos, que són acusats d'apostasia, castigada amb la pena de mort en estats com l'Iran, el Iemen, l'Afganistan, Somàlia, Mauritània, el Pakistan, Qatar (el país que porta la samarreta del Barça) i l'Aràbia Saudita. Construir una nova església està prohibit i reparar les existents és pràcticament impossible, ja sigui per falta de recursos o per la negativa administrativa a concedir permís per renovar-les.

Es curiós com tots aquests països estan representats a les Nacions Unides sense que ningú es preocupi que acceptin i compleixin la Declaració Universal dels Drets Humans, que garanteix, entre altres drets, la llibertat religiosa. El cas de la Xina és prou significatiu si considerem que el cristianisme hi creix al marge de les autoritats i dels impediments que es posen a totes aquelles institucions que tenen arrels o fesomia cristiana. Bernard-Henri Lévy, jueu, escrivia a El País el 22 de novembre i condemnava l'antisemitisme vigent en molts indrets de l'Europa civilitzada i, a la vegada, feia una defensa dels cristians en el món musulmà. Deia, per exemple, que la Junta d'Eritrea va prometre que faria una “purga” de cristians evangèlics i que es desfaria de tots abans de Nadal. No sé el que ha passat.

Com tampoc sabem el que passa al Sudan i a Gaza, on un tal Waleed al-Husseini, fill d'un perruquer, havia estat empresonat per haver-se atrevit a criticar l'islam en el seu bloc tot evocant el cristianisme sense desautoritzar-lo. L'escriptor jueu deia que no hi havia permís per matar els seguidors del papa Benet XVI per practicar les seves creences. Són els descendents dels primers temps de l'era cristiana, els caldeus, els coptes, els armenis i els nestorians, els que són privats de la seva llibertat en la terra dels seus avantpassats. Un responsable del Vaticà va denuncià la setmana abans de Nadal que cada any són assassinats uns 150.000 cristians arreu del món. El papa deia que “la llibertat religiosa no és patrimoni dels creients, sinó de tota la família dels pobles de la Terra”. Condemnà el fanatisme i el fonamentalisme contra les pràctiques contràries a la dignitat humana que, segons ell, “mai es poden justificar i molt menys si es realitzen en nom de la religió”. Paradoxalment, l'esperança dels cristians d'Orient depèn en bona part de la moderació dels dirigents polítics i religiosos. Un alt representant de l'autoritat sunnita, Ahmed al-Taieb, deia dilluns que la unitat entre la creu i la mitja lluna es ara més necessària que mai.

No sé si hi ha un xoc de civilitzacions. El que sí que existeix és un xoc frontal de religions en els països de majoria musulmana. No devem haver reculat, tots plegats, uns quants segles?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.