els fils d'ariadna
Fatiga i preocupació
No és que Espanya pateixi una involució, sinó que persevera en els tics del totalitarisme de sempre
Ara que –en un gest ple de dignitat– l'entrenador del Girona, Raül Agné, ha decidit emular Hannah Arendt i aixecar-se i marxar per no continuar essent comparsa de la xenofòbia; ara que, davant de la passivitat còmplice del govern de l'Estat, TV3 ha deixat de veure's al País Valencià; ara que la Guàrdia Civil s'erigeix en institució facultada per legislar sobre festes tradicionals catalanes i prohibir unes salves de trabuc amb motiu d'una commemoració històrica del 1714; ara que TVE prohibeix parlar de “Corona catalanoaragonesa”; ara que es concentren totes aquestes –i més– mostres de laminació de les llibertats, seria el moment d'iniciar un estudi científic del grau de depressió que suposa ser un ciutadà democràtic a la Catalunya actual.
Vincular la plenitud democràtica a una pervivència de la llengua catalana i a la lliure expressió política significa condemnar-se a un to deprimit, a una por permanent que –potser per conjurar-la– moltes vegades ni tan sols explicitem.
Es pot comprovar tant en la macropolítica com en els detalls diminuts de la vida quotidiana: després de tres dècades de democràcia, no és que Espanya pateixi una involució, sinó que, més pròpiament, persevera en els tics del totalitarisme de sempre. Fa molt poc temps encara despertaven una certa unanimitat aquelles veus solemnials que recordaven que “calia refer els ponts amb Espanya”. Però la pregunta ara ja és una altra: certificada la dimissió civilitzant dels polítics i dels intel·lectuals espanyols a l'hora de plantejar una regeneració democràtica de l'Estat, qui queda com a interlocutor?
Un intenta educar-se a si mateix i als seus fills en el respecte per la diversitat cultural i d'estils de vida. A mi em preocupa, i molt, essencialment, el món corromput que heretaran les meves filles, una lògica social i política tan degradada que durant tres segles ha legitimat la catalanofòbia com si aquesta persecució fos un element natural del paisatge.
Qui pot frenar la nostra obligació a lluitar perquè les futures generacions no continuïn essent generacions perseguides?
