Despropòsits

Des d'aquest modest espai ho vam apuntar fa dies: alguns dels principals plantejaments dels acampats desprenen tuf de totalitarisme. No es pot impugnar la política democràtica, així, en bloc, com a concepte. I impugnar la política democràtica és el que precisament han fet els acampats, que, sota l'autohipnosi del populisme més perillós (“política = corrupció”), han serrat la branca del tronc on estaven asseguts. Els acampats no s'han exigit amb prou contundència que la política democràtica només ha de ser qüestionable a través de (molta) més política democràtica. Atapeïts de complicitats mediàtiques, inicialment acomodats per una dreta i una esquerra que coquetejaven amb ells per intentar treure rèdits de la seva energia mobilitzadora, els acampats han manifestat una gran capacitat reactiva però cap potència a l'hora d'articular un projecte creïble. Per si aquest llast no fos suficient, el deliri s'ha apoderat d'ells. Deliri des del punt de vista polític, ja que fins ara no han anat gaire més enllà del recurs fàcil de proposar el caos tot apel·lant a la nebulosa semàntica de l'autogestió. I deliri també des del punt de vista escenogràfic: envoltar el Parlament de Catalunya com si estiguéssim en una república bananera, deu ser com matar mosques a canonades. Ara bé, un cop observats tots aquests punts, també cal dir que la política professional (o parlamentària) està gestionant de manera molt poc conseqüent aquest conflicte. Després de l'ocupació violenta dels accessos al Parlament, es dispara l'ofensiva per reduir aquest moviment popular a una mena de rebrot primaveral –primaveral en tots els sentits?– i, a través d'un llenguatge malèvol que utilitza mots com desparasitació, es vol construir un gran miratge: dir que tot ha estat una anècdota.