Papallones blanques damunt la neu

Una alumna universitària em comenta respecte d'un professor seu: “És amable i molt alegre...”. I com adonant-se que amb aquell comentari podria estar oferint un retrat deformat i incomplet del professor, afegeix de seguida: “Però també és treballador i exigent, eh!”. Per conèixer la poca cotització que l'amabilitat i l'alegria tenen en el mercat de les relacions humanes, trobaríem poques dades tan reveladores com aquest comentari, tan breu i espontani. El llenguatge mai no és innocent. I gairebé sempre acaba revelant-nos. En certa manera podem dir que “el llenguatge ens parla”, ell a nosaltres. Que l'amabilitat i l'alegria siguin sospitoses de promoure la ganduleria i la manca d'exigència fins al punt d'haver d'aclarir que un professor, tot i ser amable i alegre, no és ni gandul ni està faltat d'exigència, expressa el paupèrrim estat de les nostres relacions socials. Si el professor en qüestió fes cara de bilis i anés amb grunys tot el dia, ¿hauria fet el mateix aclariment, l'alumna? Vivim en un clima global de punició, rigorisme, duresa i hostilitat. Heus aquí una de les supersticions de la nostra època: al que fa cara de pomes agres i manifesta pesantor se li suposa més fàcilment el valor de l'exigència. Alguns naturalistes mesuren el grau de contaminació o puresa d'un hàbitat en funció del nombre de papallones que hi troben. Segons tinc entès, la presència de papallones sol representar un indici de baixa contaminació. Em sembla que, prenent com a referència els nivells d'amabilitat i alegria, podríem aplicar un mètode semblant a l'hora de determinar el grau de benestar i possibilitats de futur d'un entorn humà. Oficines en què totes les cares expressen gravetat, companys de feina que per formular una simple crítica necessiten portar els gestos i el llenguatge fins a l'extremitud, mossos d'esquadra que –esperonats per un conseller que es deu creure l'encarnació de La Llei– incorren en un delicte gravíssim quan apliquen una violència injustificable, revolucionaris que criden “Mas a les cambres de gas!”... L'alegria i l'amabilitat: deu ser, a la manera que canta Pau Riba, “com buscar papallones blanques damunt la neu”.