Fraga i l'evolució política
Era l'únic amb temperament per obrir bretxa en el franquisme des del franquisme
Per entendre Manuel Fraga caldrà avaluar el seu temps i la seva circumstància personal. Va néixer massa aviat (22-11-1922), es va topar amb la Guerra Civil, que va viure com a estudiant a Lugo i Santiago de Compostel·la; el seu enorme talent i la seva vocació política el van precipitar en una carrera veloç cap a la càtedra (Universitat de València en 1948 i la Complutense en 1953); secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica (1951), on comença a treballar amb el ministre d'Educació democristià Joaquín Ruiz Giménez, el 1962 Franco el nomena ministre d'Informació i Turisme amb 39 anys; va fer el miracle del turisme espanyol i va canviar la perspectiva dels mitjans de comunicació amb la seva llei de premsa i impremta de 1966, que suprimia la censura obligatòria per una consulta voluntària. Una llei que li va suposar seriosos problemes en el Consell de Ministres i amb els prohoms del règim; va cessar en 1969 a causa de l'escàndol Matesa, i en 1970 la seva vida fa un gir sorprenent iniciant el seu camí crític amb el règim. És el moment en què el conec, i amb ell em poso a treballar en la creació d'un corrent d'opinió aprofitant els nostres contactes mediàtics i adquirint, gràcies al banquer Josep M. Santacreu, diversos setmanaris i diaris, o participant activament en la fundació d'El País.
La conferència a Toledo sobre l'“acció constituent del general De Gaulle” és un repte al règim, que veu amb mals ulls la gosadia del personatge, fins a considerar-lo un díscol o un perill. El seu discurs en el Consell Nacional del Moviment el 1971 sobre les “associacions polítiques” a Espanya crea una ruptura encoberta que no anirà a més gràcies a l'habilitat de qui el va nomenar ambaixador a Londres (1973) amb intenció de treure'l del mig. El tret per la culata. L'ambaixada va ser un discórrer de gent de tot pelatge polític i una fàbrica de prepactes futurs i d'enteniments. La qüestió era que l'oposició sabia la dificultat de desfer el que estava “lligat i ben lligat”, i Fraga era l'únic amb temperament per obrir bretxa en el franquisme des del franquisme.
L'evolució, o adaptació, de Fraga va ser sorprenent, i en algun moment, temerària. Va reforçar la demanda social per les grans reformes del sistema polític, prèvia garantia de la “reconciliació nacional”. D'això es va servir per defensar a ultrança el seu no a la ruptura, tesi de l'esquerra i de la Junta Democràtica. Al final es va imposar la seva tesi (reformisme) i la seva doctrina –usurpada per Adolfo Suárez– sobre el centrisme polític. Una altra cara hauria fet UCD si hagués estat Fraga qui hagués consolidat aquesta força política com els qui treballàvem en el projecte preteníem.
Tot i uns inicials fracassos electorals, a poc a poc va rectificar les seves idees, i amb la Constitució de 1978, en la qual tant pes va tenir, el que a l'inici eren “regions” va acabar acceptant el concepte d'autonomia, al punt que, ja president de Galícia en 1991 em confessaria que “Espanya ja era diferent, després de la Transició, perquè havia desenvolupat un estat autonòmic”, que ell acceptava de ple, ja que sentia aquesta nova “realitat de la mateixa manera que l'arquebisbe Gelmírez ho feia en els seus temps”. Com ha dit Carrillo, Fraga, amb el seu talent, ha sabut adaptar-se al canvi dels temps. Així ha consumat 60 anys com a protagonista principal de la política espanyola. Un rècord que demostra que la permanència política va unida al concepte d'adaptabilitat circumstancial i a la creativitat de propostes per a les societats segons el canvi dels temps. Aristotelisme i agustinisme a un mateix temps.
El gran personatge que va ser i que el 2009 proclamava “a mi ningú em mana”, ha expirat demanant perdó a tothom, el que va confessar un dia “segurament passaré pel purgatori”. Sens dubte Espanya ha perdut tal vegada el seu major talent polític del segle XX, i Catalunya, en contra de les aparences, un admirador i un amic.
