Opinió

La contraportada

Onada independentista

Impressiona la motivació de la gent que arreu impulsa les assembles locals de l'ANC, com la que demà al migdia es presentarà a Llagostera

Mai m'havien preguntat amb tanta freqüència si sóc independentista. Mai, com ara, s'havia plantejat tan obertament, tan insistentment, ni tanta gent ho havia considerat una hipòtesi versemblant. Els teòrics del pensament positiu mantenen que els objectius s'assoleixen desitjant-los ferventment i imaginant la seva realització, i si això és cert, els catalans no havíem estat mai, com en aquests darrers temps, tan a prop de la formació d'un estat propi.

La formulació desacomplexada de l'independentisme que ERC va fer fa uns anys, la frustració de l'Estatut que havia de resoldre definitivament allò tan rebregat de l'encaix de Catalunya, els ciris trencats de Zapatero i les seves promeses de plurinacionalitat, la deriva sobiranista de CiU durant la seva travessa del desert, l'estarrufament del nacionalisme espanyol aquí i allà, la crisi, les retallades, les creixents evidències d'un tracte fiscal injust i qui sap si fins i tot la necessitat d'una mínima salut mental o la posició de Saturn i de la Lluna en Aquari, tot plegat ens ha portat on som i ha provocat aquesta notòria crescuda de les conviccions independentistes. Malgrat això, però, les formacions polítiques no ho aconsegueixen expressar amb nitidesa. Ho impedeix l'ambigüitat d'uns i el politiqueig, les lluites pel poder, els rancors i recels personals dels altres. És probablement per aquesta raó que, de nou, la societat civil ha pres la iniciativa i s'ha proposat bastir una àmplia majoria que els empenyi. També al meu poble, Llagostera, com a tants indrets de Catalunya, s'ha creat una assemblea local de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana). Es presentarà demà al migdia al Teatre Casino Llagosterenc. La impulsen, és clar, els independentistes més vigorosos i més convençuts, però han aplegat un munt d'adhesions absolutament heterogènies. Gent amb sensibilitats i concepcions del món diferents que més tard o més d'hora han arribat a la conclusió que Espanya és impossible. O com a mínim que ho és l'Espanya que sempre acaba per imposar-se. Gent que amb obstinació pacient i serena pensa que cal portar el país cap a la possibilitat de fer-nos col·lectivament aquella pregunta sobre el sí o el no, que no es pot fer perquè a més d'anar contra la sacrosanta Constitució, deu ser pecat i se'ns assecaria la medul·la espinal. L'ANC que es va presentar amb èxit fa uns dies a Girona, la que estimula la proclamació dels municipis per la independència, la que dissabte vinent ens constituirà al Palau Sant Jordi, deriva de les consultes independentistes que van mobilitzar multituds arreu del país i de les vibracions i ressonàncies desencadenades per aquella experiència. Impressiona la capacitat, la motivació, el rigor de la gent que al meu poble, com a tota la geografia catalana, impulsa les assemblees. Impressiona tant, que sospito que ja no només creuen en les seves possibilitats els partidaris sinó també els adversaris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.