De l'Orquestrada a la Flautada

Dissabte passat 300 alumnes de música van empetitir l'escenari i la capacitat de l'Auditori gironí i aquesta tarda, al Teatre Principal d'Olot, quasi un centenar de joves flautistes participaran en l'XI edició de la Flautada de les comarques gironines. A vegades aquest país no sembla el nostre i no obstant això, ho és. El somni d'emmirallar-nos en aquella Europa mítica, civilitzada i feliç que ara, de fet, ens està mostrant la seva cara més cantelluda, és justament això: un somni. Una il·lusió que descansa en l'entusiasme i en el voluntarisme de determinades persones amb noms i cognoms. Tothom ho diu: l'Orquestrada es deu, fonamentalment, a la Rosa Masferrer, cap d'estudis del conservatori, i la Flautada, a la flautista i professora de l'Escola de Música de Sant Feliu Irene Ferrer. Seu és l'impuls i l'ànim que desencadena les complicitats dels alumnes, dels altres professors, dels pares i de l'administració en un procés que quan aconsegueix la dinàmica adequada es retroalimenta; que té la fragilitat que tenen els projectes personals i la força que dóna la seva mateixa existència, el meravellós espai que omplen, i la certesa que si mai desapareixen quedarà un buit, una absència que tard o d'hora algú procurarà omplir. De l'Orquestrada a la Flautada, aquesta setmana deixa un alè optimista, un argument més per pensar que hi ha vida més enllà de la cobdícia i de les obligacions estrictament contractuals. Encara que sigui més literari, i fins i tot més periodístic, no tot és mesquinesa; ni tampoc és cert que el món avanci a fuetades. Hi ha raons i estímuls que ni el capitalisme ni la disciplina entenen. Però és obvi que a aquest país no som justos amb les Irenes i les Roses, i si els pressupostos de l'educació convencional ja són dels més curts d'Europa, el que es destina a la formació musical i el tracte que atorguem al professorat, és ja economia i política laboral de suburbi. En Josep Ramon Llobet, un altre d'aquests músics i professors vocacionals, entusiastes i generosos que omplen espais que acaben per esdevenir imprescindibles, ho esmenta amb resignació. Allà on el sistema falla actua el voluntarisme però és una llàstima, diu, que pilars de la nostra cultura tinguin aquesta consideració de parent pobre. Es prescindeix, comenta, de les nombroses teories que asseguren amb solidesa que l'aprenentatge de la música estructura el pensament i afavoreix altres aprenentatges com el de les habilitats espacials, el llenguatge o les matemàtiques. Així són les coses, conclou, però ens haurem de quedar amb la lectura positiva: amb les administracions que hi destinen els recursos que tenen, amb l'èxit de trobades com aquestes, amb la convivència dels assajos, amb l'esforç individual i la responsabilitat que s'ha d'adquirir en relació amb el grup, amb la riquesa que tot això aporta a la formació personal. I amb el plaer que experimenten els alumnes envoltats de la força d'una orquestra que els situa a l'interior de la música que interpreten.